ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
19-12-2017
Viacrucis
Ja he explicat alguna vegada que sota casa hi ha la seu d’ERC de Barcelona, així que quan surto per anar a treballar, el primer personatge d’aquesta història que em dona el bon dia és la Maria Magdalena. L’enorme cartell de la Marta Rovira que presideix l’aparador no li fa justícia. És el que tenen els primers plans, que fins i tot et treuen els pèls del nas. La Rovira, amb uniforme de mestra de la secció femenina, intenta somriure però es queda a mitges per amagar les seves dents torçades, probablement perquè de petita els seus pares no van pensar que tres anys portant ferros serien millor que tota una vida de somriures poc fotogènics. El lema que acompanya la imatge de la senyoreta Coliflor –La democràcia sempre guanya- resumeix el que ha estat la campanya republicana: molt verset de mal poeta i cap proposta programàtica nova.

El meu particular viacrucis a la feina no té dotze estacions com en el cas del Déu dels cristians. Només en té quatre, però el trajecte és ple de paranys i la meva equidistància és temptada constantment. A la parada de Monumental, just passat l’accés d’entrada al metro, em rep el senyor Garcia amb el seu lema  España és la solució  que em provoca urticària. Per sort, el bigotet hitlerià que algú li ha dibuixat amb un retolador negre m’arrenca el primer somriure. És d’agrair als responsables de la campanya popular que hagin optat per obrir el focus i estalviar-nos la visió d’una cara plena de cràters provocats per l’acné juvenil. O potser és que al PP català el que menys importa és qui encapçala la candidatura: podrien haver posat la mòmia de Nefertiti i tampoc hauria passat res.

Quan canvio de línia de metro m’espera la somrient Inés Arrimadas amb un gran cor mort a la mà i una frase –Catalunya és la meva terra, España es mi país y Europa nuestro futuro- tan llarga que abans d’arribar a la paraula España, ja he deixat enrere la senyoreta Pastanaga i les seves dents perfectament blanques i arrenglerades. Els de Ciutadans s’haurien quedat amb la parròquia si la part que es refereix a Europa l’haguessin escrit en esperanto. No ho entendria ningú, començant per tots aquells que votaran taronja, però és igual. Si alguna cosa ha caracteritzat aquesta indigerible campanya que avui s’acaba és la quantitat de bestieses que s’han dit sense que ningú hagi posat el crit al cel davant de tanta estultícia. D’haver-se inventat, l’idiotòmetre electoral del 21-D hauria enregistrat rècords històrics.

Arribant a Jaume I em trobo amb un enorme Miquel Iceta. De prop, el candidat socialista presenta un front bastant voluminós, cosa que demostra que té molt cervell i pocs cabells. Amb un altre retolador algú li ha pintat un 155 ben gran just sobre les celles que no l’afavoreix gens. El lema Solucions ara, Iceta! em descol·loca perquè sona com si cridessis el cambrer perquè et portés el compte. Suposo que conscients dels equívocs que el lema triat comporta, l’equip de campanya del PSC complementa a les xarxes socials els 155 atributs d’Iceta: catalanista, progressista, d’esquerres, socialista, negociador, pactista, conciliador, tolerant, honest, treballador, intel·ligent i bona persona per començar. Un cop llegida tota la llista de virtuts dedueixo que qui l’ha redactada és família directa del candidat. L’evidència que m’ho confirma és que s’ha oblidat d’esmentar els seus dots de ballarí i ho entenc.

El viacrucis que va començar fa quinze dies acaba a la porta de la feina amb dos cartells calcats: el de Carles Puigdemont i el de Xavier Domènech. La similitud de les dues campanyes primer em despista, però el desconcert dura poc perquè l’excés de propostes del candidat dels Comuns corregeix la inexistència absoluta de programa del Moisès català i torna l’equilibri. Superat l’atac de mala consciència que em provoca haver confós el nostre guia espiritual amb un mestretites universitari, em reincorporo al grup d’indecisos que no sap si votar aquest 21-D tapant-se el nas o fer veure que ha votat per estalviar-se una hora de feina. A l’únic que no trobo en la meva ruta és al candidat dels cupaires, cosa que és d’agrair perquè arribo al calvari bastant perjudicada.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris