ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
31-12-2017
La ulsterització de Catalunya
Després dels resultats que han deparat les urnes del 21-D, els líders dels tres partits independentistes catalans –Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carles Riera- han de reflexionar profundament en els interessos generals del conjunt de Catalunya, més que no en les seves dèries i ambicions personals. El sistema electoral que tenim els ha donat la suma de la majoria absoluta d’escons al pròxim Parlament, però no tenen la legitimitat dels vots (47,5%) per actuar unilateralment.

En el camí que han fet en aquests últims cinc anys, els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont han provocat gravíssimes destrosses en la pau social i el progrés econòmic de Catalunya. Han aconseguit –gràcies al poderós aparell mediàtic que han subvencionat- que el debat identitari nacional hagi esdevingut omnipresent i obsessiu en l’opinió pública i han intentat que els greus casos de corrupció del pujolisme quedin sota la catifa. Però, després de tota la “matraca”, de les costosíssimes campanyes de màrqueting i de les massives mobilitzacions uniformades, hem arribat allà on érem i ja ho sabíem: el nacionalisme català no té la majoria necessària per imposar la seva voluntat al conjunt de la societat.


(Una dada: l’any 1984, la suma de CiU -72 escons- i ERC -5 escons- va aconseguir el 51,3% dels vots en les eleccions al Parlament de Catalunya. I?).


L’origen del “malestar” català, que s’expressa cíclicament de diverses maneres des de fa segles, té un origen precís: l’any 1412, quan la majoria dels representants de la Corona d’Aragó van escollir rei Ferran de Trastàmara i les grans famílies catalanes (els Montcada, els Cardona, els Cabrera…) van veure descartat el seu candidat, Jaume d’Urgell, cunyat de Martí l’Humà, que havia mort l’any 1410 sense deixar descendència dinàstica. Jaume d’Urgell el Dissortat es va revoltar contra aquesta decisió, però va ser derrotat i condemnat a cadena perpètua. El moviment independentista és, en aquest sentit, l’hereu de l’urgellisme, que mai no va acceptar el pacte amb Castella i l’aposta atlàntica del Compromís de Casp.


Si els líders dels tres partits independentistes decideixen tirar pel dret i implementar la República suposadament proclamada el passat 27 d’octubre, el moviment de les peces ens porta a un escenari com el de la Revolta de Pasqua (Easter Rising) de Dublín de l’any 1916. El procés d’independència d’Irlanda (1916-22) és, en realitat, el gran inspirador de l’actual fase del secessionisme català, que té el seu catalitzador en la figura de l’excoronel Francesc Macià, primer president de la Generalitat restaurada.


La història constata que els fets d’Irlanda van tenir una influència cabdal en l’evolució del nacionalisme català i en la trajectòria política de Francesc Macià. És en aquest context que s’insereix l’avortada invasió de Catalunya, des de Prats de Molló, del 1926, en un intent de reproduir l’Easter Rising irlandès de deu anys abans. El seu partit, Estat Català, pretenia envair Olot, proclamar la República i començar una guerra de guerrilles contra l’Exèrcit espanyol pel control del territori, establint el quarter general a les Guilleries (el mateix indret on, actualment, els Mossos per la Independència localitzen els seus comunicats contra l’aplicació de l’article 155). L’estelada va ser adoptada, aleshores, com a bandera de la revolta secessionista.


El complot de Prats de Molló, que comptava amb el suport d’agents del règim feixista de Benito Mussolini, va ser desactivat per les autoritats franceses. Francesc Macià i 16 dels seus col·laboradors van ser empresonats i jutjats a París, on van rebre unes condemnes lleus. En sortir de la presó, l’excoronel es va traslladar a Brussel·les, com ara ha fet Carles Puigdemont, i des d’aquí va bastir les aliances que van confluir, l’any 1931, en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en la seva aclaparadora victòria a les eleccions municipals d’aquell any, que van desencadenar la proclamació de la II República espanyola.


Però el procés d’independència d’Irlanda va tenir una altra conseqüència: la partició de l’illa, entre els 26 comtats partidaris de la República i els sis de l’Ulster que van decidir continuar formant part del Regne Unit. L’element divisori va ser, formalment, la religió: majoritàriament catòlica en el cas d’Irlanda del sud i protestant, en el d’Irlanda del nord. A Catalunya, el factor de fractura política s’ha establert amb la llengua: l’independentisme és majoritari en les zones catalanoparlants, mentre que el constitucionalisme ho és en les àrees més intensament castellanoparlants, tenint sempre present que l’espanyol és la llengua més emprada a Catalunya.


És aquest el destí polític que ens espera, la ulsterització del territori català? La divisió entre les comarques independentistes de l’interior i les zones més habitades del litoral, on triomfen els partits d’abast estatal? El projecte Tabàrnia és, òbviament, una broma, però la via irlandesa que, des de fa anys, ha adoptat el moviment independentista català ens aboca de manera irremeiable a la partició geogràfica. En aquest sentit, com el 1931, les eleccions municipals del 2019 seran el “test” que haurà de definir el nou escenari polític.


Òbviament, jo estic frontalment en contra d’aquest horitzó i em sembla un error descomunal perseverar en la via irlandesa. Per què haig de considerar parents, amics i veïns els meus “enemics” pel fet de no pensar el mateix? Per què Santa Coloma de Gramenet i Santa Coloma de Farners han de formar part de dos països diferents? La llengua catalana no pot ser la portadora del verí fratricida de Caín!


Els partits històrics de l’esquerra catalana –PSC i PSUC- sempre han rebutjat la divisió comunitària i, des de la presó d’Estremera, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha incidit en un dels seus últims missatges que “som un sol poble”. Té raó per dir-ho: en les passades eleccions del 21-D, els partits constitucionalistes, encapçalats per Ciutadans, van arrasar a Sant Vicenç dels Horts, la ciutat de la qual va ser alcalde.


Paradoxes de la història: després de fracassar a Prats de Molló, Francesc Macià va ser l’impulsor de la fundació d’ERC, sigles amb les quals va proclamar la “República catalana dins de la Federació ibèrica” i va aconseguir la presidència de la Generalitat; avui, Carles Puigdemont es reclama hereu de Francesc Macià però intenta, en contra del criteri d’ERC, donar continuïtat a la via irlandesa, encara que això impliqui la inevitable i terrible ulsterització de Catalunya.


Malauradament, hi ha nuclis independentistes arrauxats que contemplen una imminent confrontació i expulsió dels catalans –en especial, els castellanoparlants- que no acceptin la secessió. Carles Puigdemont s’ha convertit en el seu líder i referent polític. Oriol Junqueras i ERC coneixen el risc d’ulsterització que hi ha i volen frenar aquesta dinàmica infernal abans que no sigui massa tard. Aquest és el debat de fons que hi ha en el camp nacionalista després del 21-D i el que marcarà la pròxima constitució del Parlament, amb l’elecció de la Mesa i la investidura del nou president.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris