ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
15-12-2017
L’anihilació del pujolisme
Amb la decisió de l’Audiència de Barcelona de rebutjar el pacte establert entre la Fiscalia i Oriol Pujol pel cas de les ITV i enviar-lo a judici oral amb el veredicte d’un jurat popular es trenca l’últim pont que quedava per trobar una solució negociada al conflicte català. Des que el passat 27 d’octubre la majoria de Junts pel Sí i la CUP va votar el que va votar al Parlament, l’ofensiva de l’Estat és total i en aquesta guerra ja no s’hi valen transaccions sota mà per amortir les seves devastadores conseqüències.

Jo, que com a periodista he viscut en primera línia els últims 40 anys de la història de Catalunya i en tinc prou perspectiva, crec que les preguntes que ens hem de fer tots plegats són: quan van començar l’actual cicle d’hostilitats entre el món convergent i el PP que ens ha dut a la intervenció de la Generalitat i al desastre polític actual? I, sobretot, per què es va desfermar?

L’espurna que encén el foc no és, com se’ns vol fer creure, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que és de l’any 2010. Hem de tenir molt clar que durant els anys 2010-2011 i el primer semestre del 2012, CiU i PP anaven del bracet a Barcelona i a Madrid. Alícia Sánchez-Camacho, com a presidenta del PP de Catalunya, va beneir els pressupostos d’Artur Mas per l’any 2012 i CiU va recolzar, a l’inici de la legislatura, les lleis antisocials de Mariano Rajoy, tot i que el PP no ho necessitava, perquè tenia majoria absoluta al Congrés dels Diputats.

Què va passar durant els primers mesos de l’any 2012 perquè el pacte CiU-PP saltés pels aires i desemboqués en una convocatòria anticipada d’eleccions al Parlament de Catalunya, amb Artur Mas reconvertit en Moisès de la causa independentista? Aquesta és la pregunta clau. I, repassant l’hemeroteca, només hi ha una explicació plausible per justificar aquesta ruptura: la imputació d’Oriol Pujol, que acabava de ser escollit secretari general de CDC al congrés de Reus –i, per tant, designat candidat in pectore a la presidència de la Generalitat-, per una derivada d’una investigació judicial sobre una trama de corrupció… a Galícia!

Des de l’intent de cop d’Estat del coronel Antonio Tejero (1981), existia un pacte no escrit, però sòlidament implantat, entre el rei Joan Carles I i el president de la Generalitat, Jordi Pujol: aquest garantia la lleialtat de Catalunya a la Corona borbònica, esmorteint el latent somni independentista, a canvi que els governs de Madrid no interferissin en els assumptes interns de Catalunya, que quedaven sota el control de Jordi Pujol. Aquest pacte de no agressió i vassallatge va trontollar amb la querella criminal per la fallida de Banca Catalana (1984), que amenaçava la continuïtat de Jordi Pujol, i que va ser finalment arxivada per raons d’Estat.

El pacte entre La Zarzuela i Jordi Pujol també es va traduir en fructífers negocis privats –amb els beneficis amagats en paradisos fiscals- i en garantir el dret a successió dels hereus de la dinastia espanyola i de la dinastia catalana, sent Oriol Pujol l’escollit per ocupar, en el futur, la presidència de la Generalitat. Per això, la seva imputació judicial l’any 2012 pel cas de les ITV, que va forçar la seva expulsió de la vida política, va ser interpretada pel seu pare com una punyalada a traïció de Madrid, que d’aquesta manera trencava unilateralment el pacte de lleialtat mútua que tan bé havia funcionat durant més de 30 anys.

Jordi Pujol, que comptava amb passar a la història com el gran patriarca de Catalunya –amb carrers i places dedicats a la seva memòria després d’unes exèquies que preveia que serien impressionants- va considerar que l’assassinat del seu hereu era una provocació inacceptable i va decidir desenterrar la destral de guerra. És en aquest moment, just abans de l’estiu del 2012, quan es desferma l’espiral d’hostilitats que ens ha portat fins a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, la destitució del govern de la Generalitat i la convocatòria de les eleccions d’aquest pròxim 21-D.

La guerra del 2012-17 entre els exèrcits borbònic i pujolista ha estat dura i intensa, però –atesa la incomparable desigualtat de forces- la derrota del camp convergent ha estat absoluta, com no podia ser d’altra manera. Repassem els fets d’armes més rellevants des de la ruptura del pacte PP-CiU: el cas de La Camarga i la imputació de Jordi Pujol Ferrusola (2013), l’abdicació forçada del rei Joan Carles I per l’amenaça que li esclatessin els casos de corrupció que l’envoltaven (2014), descobriment dels comptes del clan Pujol a Andorra i imputació de tota la família de l’expresident (2014), destrucció de Convergència per la investigació judicial del cas del 3% (2015), sacrifici d’Artur Mas i substitució per Carles Puigdemont (2016), denúncia de les clavegueres del ministeri de l’Interior i mort política de Jorge Fernández Díaz (2016), embargament dels béns d’Artur Mas pel Tribunal de Comptes, empresonament de Jordi Pujol Jr. (2017), els atemptats del passat 17 d’agost, les lleis de trencament del 6-8 de setembre, el referèndum de l’1-O, la vaga general del 3-O, el discurs del rei Felip VI (4 d’octubre), l’aprovació de la DUI sui generis (27 d’octubre) i, finalment, la intervenció de la Generalitat, amb l’empresonament de vuit consellers i l’exili de Carles Puigdemont.

Aquesta guerra en ple segle XXI i en el marc de la Unió Europea s’ha lliurat amb les armes a l’abast que hi ha en democràcia: els serveis d’informació i d’intel·ligència, els mitjans de comunicació, la propaganda, les xarxes socials, la diplomàcia i el braç executor del poder judicial. Durant aquests cinc anys, i en ple clima bèl·lic, els catalans hem viscut un munt d’eleccions –autonòmiques (2012, 2015 i aquest pròxim 21-D), municipals (2015), generals (2015 i 2016) i europees (2014)-, a més de la consulta del 9-N (2014) i el passat referèndum de l’1-O. En total, hem estat convocats a les urnes nou vegades seguides i hem viscut nombroses manifestacions “històriques”, en especial les dels Onze de Setembre. Això ha provocat, com és obvi, una mobilització permanent i una sobresaturació política.

Abans del passat estiu encara hi havia un bri d’esperança per reconduir la situació i evitar la cantada aplicació de l’article 155 si, finalment, s’aprovava la DUI. L’Estat va allargar la mà al clan Pujol per acabar la guerra: el jutge José de la Mata va decidir que Jordi Pujol Jr. podia sortir de Soto del Real si pagava una fiança de 3 milions d’euros i la Fiscalia va tancar un acord amb Oriol Pujol per evitar que anés a judici, va reduir-li la pena inicial per tal que només romangués engarjolat durant uns mesos i va exonerar la seva dona, Anna Vidal Maragall, de trepitjar la presó.

Però després de la votació del Parlament del passat 27 d’octubre, la proposta de pau i treva formulada des de Madrid va quedar sense efecte i es va passar a la fase de l’assalt final de la Generalitat, en la qual estem ara. Encara hi va haver una oferta in extremis: la repressió del govern central seria menor si Carles Puigdemont anunciava, el dia 26-O, que convocava eleccions anticipades. Diuen, diuen, diuen (ho assegura Jordi Juan a La Vanguardia)… que, en aquelles hores crítiques, Jordi Pujol va fer arribar una carta a l’encara president de la Generalitat perquè les convoqués.

Per què Carles Puigdemont, malgrat totes les pressions, va decidir enarborar la bandera negra (Donec perficiam) i va deixar que el Parlament aprovés la DUI sui generis? Aquesta és la tercera pregunta clau, que encara no té resposta… perquè els fets són massa calents.

En tot cas, passi el que passi el dia 21, hi ha una cosa clara: si els tres partits independentistes sumessin majoria absoluta i formessin govern, l’Estat –amb la benedicció de la Unió Europea- continuarà mantenint el control estricte de les finances de la Generalitat i aplicant l’article 155 per avortar qualsevol intent de reactivar l’autoproclamada Repúbica catalana.

La resolució de l’Audiència de Barcelona de rebutjar el pacte de la Fiscalia amb Oriol Pujol i la seva dona i fer-los passar pel tràngol d’anar a judici amb jurat popular és la constatació que, ara sí, el poder de l’Estat ha decidit anihilar i enterrar el pujolisme. Espanya va tenir el règim franquista durant 39 anys (1936-75) i a Catalunya hem tingut el règim pujolista durant 37 anys (1980-2017). Tot acaba.

Què pinten ERC, la CUP, l’ANC i Òmnium en aquesta tragèdia de ressons shakesperians? Són comparses, encara que es creguin que són protagonistes.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris