ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
Peru Erroteta 24-12-2017
Entrevista a Rafael Duarte
Rafael Duarte, tinent d’alcalde de Serveis Centrals i Economia del Prat de Llobregat.
Tinent d’alcalde de Serveis Centrals i Economia del Prat de Llobregat, un dels ajuntaments més emblemàtics de la corona metropolitana de Barcelona. Economista i portaveu del grup municipal d’ICV, ara és membre de la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú.


Com es veu el procés des del Prat?

M’imagino que força diferent de com es deu veure, per exemple, des de Vic o des de la ciutat de Barcelona. La realitat metropolitana barcelonina, el seu pes demogràfic i econòmic, és molt rellevant. Té un perfil social propi, que pateix una certa ocultació. El 75% de la gent utilitza el castellà com a primera llengua i sent que forma part d’Espanya, sense entendre-ho com a nacionalisme. Parlar de Santander en aquest espai no és estrany, està dins de la seva realitat mental. Això ha tendit a ocultar-se o s’ha reduït a alguns tòpics, però és més que això, hi ha una realitat tan plural com la de Vic, però en un altre sentit. Això també és Catalunya i s’ha oblidat. Res d’estrany, doncs, que el procés es vegi i es visqui des d’aquí amb una perspectiva pròpia.

D’on surt i per què es produeix aquest emmascarament de la realitat metropolitana de Barcelona?

És difícil establir si això s’ha produït de manera voluntària o no, però es pot constatar que, per exemple, l’Àrea Metropolitana ha produït pocs líders d’àmbit nacional i, quan això ha passat puntualment, com en el cas de Montilla, han acabat abduïts pel discurs dominant. En els últims anys, a Catalunya s’ha produït això de l’hegemonia cultural que no enteníem els qui llegíem Gramsci. Quan un grup social aconsegueix imposar la seva visió de les coses, la seva ideologia, de manera majoritària en la societat, de manera que la resta es veu obligada a adherir-s’hi o ser-ne exclòs o silenciat, es produeix una veritable hegemonia social. Els altres han viscut a l’ombra d’aquesta hegemonia i els partits, les persones, els líders, ens hi hem incorporat. I qui no ho ha fet, inevitablement, ha quedat marginat.

Això ve de lluny o és, sobretot, conseqüència d’esdeveniments més recents?

Tot és relatiu, però una de les coses que s’havien aconseguit a Catalunya, de manera molt potent, és l’adhesió generalitzada a aspectes positius d’aquesta hegemonia quan portava a objectius polítics compartits per una immensa majoria social i era un element superador de la possible dicotomia entre dues comunitats. El procés de socialització que hi ha hagut a Catalunya ha sigut extraordinari. Per exemple, la gent castellanoparlant va acceptar la immersió lingüística sense problemes. El conflicte es produeix, crec, per la deriva que han anat agafant les coses. L’exercici del poder des d’una part de la societat, pensant que no existien els altres, cosa que reflecteix una certa desídia, i també que és voluntari. En aquesta altra part de la societat que procedeix d’una demo cultural i política diferent ha existit la intenció de voler-se incorporar d’alguna manera al conjunt social. Durant molts anys aquesta tendència va ser natural, perquè no es percebia que al darrere hi hagués un objectiu polític com és trencar els vincles amb Espanya i, en conseqüència, també amb una part de la mateixa societat catalana.

No existia, en realitat, una certa impostura rere l’oasi català?

Podria ser, però també hi havia molts elements que no feien pensar que es podria arribar on s’ha arribat. Cadascú és presoner de la seva generació i del seu entorn, fins i tot abans d’arribar a entendre per què s’ha produït, el que ha causat aquest assumpte és perplexitat i dolor. En tot el meu entorn emocional hi ha un veritable patiment perquè s’interpreta que ens volen arrossegar a una situació a la qual mai pensàvem que podríem arribar.

Com és possible que els dirigents polítics no s’adonessin que aquí hi ha milions de persones que estan en contra de tot aquest procés, que el viuen amb dolor?

O partim de la base que hi havia un autoengany col·lectiu per part de qui ho dirigia tot, que no m’ho acabo de creure, o és que s’assemblava al mus, en el sentit que s’anava pujant l’aposta i plantejant desafiaments cada vegada més seguits. Aquesta espiral, que en algun moment es podia haver tallat, per exemple convocant eleccions, va continuar.

O sigui, que en alguna mesura el conflicte està plantejat entre els mateixos catalans, que són els qui directament el pateixen?

Em referia abans a la socialització positiva respecte al fet català, s’ha generat una cosa que no dubto a anomenar amor a Catalunya. L’exacerbació del conflicte i les contradiccions ho estan posant en risc. Els milions de persones que vivim a l’extraradi de Barcelona estimem Catalunya com a societat oberta, dinàmica, moderna... Hi ha adhesió a un projecte col·lectiu.

Així les coses, es produeix un esdeveniment massiu i inesperat, que és la presència al carrer de la Catalunya oculta.

Sí, però això em recorda aquell conte curt de Bertolt Brecht: “Per quina raó em vaig convertir, per un instant, en un nacionalista?, perquè em vaig topar un nacionalista”... Bé, el conte conclou amb la reflexió “per això cal extirpar l’estupidesa que torna estúpids els qui hi topen”. Segurament l’exacerbació d’un nacionalisme n’encoratja un altre de signe contrari. Forma part de les coses estranyes que estan passant. Per exemple, un dels efectes del procés ha sigut normalitzar la bandera espanyola a Catalunya. Un fet insò- lit. Al Prat hi deu haver, per exemple, 25 estelades i 100 banderes espanyoles. A Vic serà, segur, al revés. Tot i que també, en tots dos casos, hi ha un 90% que no ha posat cap bandera. El que sí que ha aflorat és la normalització de la crítica al procés. Molta gent, a la feina, al carrer, ja no calla. La gent opina, debat, es posiciona. El menysteniment i el silenci d’una realitat que inclou, almenys, el 50% de la societat catalana, no era normal.

Aquesta desconnexió no posa de manifest la necessitat d’entaular una batalla cultural de primera a Catalunya?

Sí, això és decisiu. Des del moment que aquests valors hegemònics que estan construïts entorn a un marc cultural et permeten no haver de renunciar i, per tant, no ser enemic d’un altre marc cultural, és positiu. Aquella concepció del catalanisme popular que defensava el PSUC, l’adscripció a valors d’una societat diferent de l’espanyola, però que no és antagònica, no es veu com a conflictiva. En la societat catalana, com en totes, existeixen valors socials, culturals, tradició, llengua... als quals m’adscric i que no només els respecto, sinó que hi participo.

Però que no obliguen a renunciar a res. No ha arribat també el moment de començar a plantejar-se Catalunya d’una altra manera?

Esclar, és urgent plantejar si som capaços de trobar algunes solucions que resolguin alguna de les contradiccions que és cert que existeixen, des de l’enfortiment de l’autogovern, el finançament, les competències, la concepció centralista que continua existint en bona part de l’Estat, etc... tot això hauria de passar per una reforma federal de l’Estat. Aquí es produeix un dels grans mites del nacionalisme, el salt que fa dient que no hi ha alternativa. Forçat, sí, perquè el PP avui domina l’aparell estatal i dificulta qualsevol possibilitat de negociació i avenç, i també per la crisi econòmica, que genera la sensació que s’han acabat els models possibilistes. En aquest caldo de cultiu, qualsevol producte màgic, embolicat amb un discurs mediàtic, que et fa creure que és possible, fàcil, pot acabar sent hegemònic, com ha passat.

Això quines vies de solució té? És el moment de començar a bastir ponts per poder transitar amb més facilitat pels espais catalans?

Ens trobem en un conflicte socialment important a Catalunya. N’hi ha que tenen una il·lusió quasi màgica en la independència, altres que estan reaccionant de la manera contrària. Aquesta divisió pot provocar una veritable fractura social, si és que no s’ha produït, ja. I els qui l’han provocat han d’explicar a la societat per què l’han portat fins aquí i què pensen fer ara. I té raó Ada Colau quan demana comptes als qui ens han portat fins aquí. La polí- tica és pacte i solució. Avui el que la situació demana és establir pactes amb qui sigui per intentar buscar solucions positives per al conjunt de la societat.

No creu que en el fons el procés, més enllà de l’autonomia de la política, no reflecteix una crisi de la classe mitjana i la petita burgesia catalana?

Un error de la política és voler buscar causes úniques per a processos complexos. En conseqüència, no crec que sigui l’única explicació, però sí que és cert que el desassossegament davant de la crisi i les perspectives de futur de la classe mitjana catalana, com ja ha passat en moltes altres societats de l’Europa occidental, ha provocat un cert replegament identitari. Aquesta por al futur que tots tenim, la sensació que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, que s’ha arribat al topall de l’ascensor social, i que els seus interessos com a classe començaran a perdre pistonada socialment i econòmicament, tot això sí que ha tingut molt a veure amb el procés.

Tot això per crear un Estat, com un remei miraculós?

La meva tradició política volia accedir al poder de l’Estat per, des d’allà, transformar les coses. Altres tradicions veuen l’Estat com un factor repressor, negatiu. Però avui hi ha una situació nova en què cada vegada hi ha més poders, i més potents, que competeixen amb l’Estat. Però algú ha vingut a dir que el que s’ha de fer és un Estat nou, una cosa que no se sap bé què és, però que resoldrà tots els problemes. Un Estat “nou, nostre i millor”, perquè serà només nostre i som, evidentment, millors… la música sembla bonica, pero la lletra fa venir calfreds.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: