ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
07-12-2017
Catalunya no és el melic del món
Dissenteixo de Carles Puigdemont: les eleccions d’aquest 21-D no són una disjuntiva entre el “bloc independentista” i el “bloc del 155”, entre ell i Mariano Rajoy. Afortunadament, Catalunya és molt més madura, diversa i plural que no aquesta visió caïnita que ens vol vendre el fugitiu de Brussel·les. No és amb aquesta dinàmica sectària, negant i menystenint els sentiments i les raons de l’altre, que aconseguirem sortir de l’atzucac i tirar endavant el país. Catalunya no té per què ser un drama. Al contrari, Catalunya pot ser una meravella si sabem acceptar i valorar la seva diversitat.

En el microcosmos de la política municipal tenim moltíssims exemples de pactes i de col·laboració lleial entre partits independentistes i partits no independentistes per fer possible la governabilitat dels ajuntaments en benefici del conjunt de la població. Sota el lideratge de Pasqual Maragall i José Montilla, la Generalitat també va tenir uns governs de coalició que aplegaven dos partits federalistes (PSC i ICV) amb un partit secessionista (ERC) i que van funcionar raonablement bé durant set anys.

Totes les enquestes que es publiquen aquests dies assenyalen un frec a frec -punt amunt, punt avall- entre les forces independentistes i les forces no independentistes, comptant-hi els comuns. Aquesta és la Catalunya real que tenim i no la canviarem en els pròxims vint anys. Per tant, incidir en aquesta fractura en clau nacional, que ens porta a l’errònia i frustrant dialèctica de nosaltres/ells, de vencedors/vençuts, és una estratègia estressant i estèril.

Una societat no es pot estructurar des de les emocions, la ràbia i la confrontació. Necessitem que imperi la raó, l’empatia, el diàleg i la negociació en l’etapa que s’obre després del 21-D. Hi ha la temptació de repetir l’esquema de la passada legislatura, en la qual el bloc independentista (Junts x Sí i la CUP) va imposar la seva majoria matemàtica al Parlament.., amb els resultats lamentables que tots coneixem i que alguns (Oriol Junqueras, Quim Forn i els Jordis) encara pateixen. També hi ha veus que propugnen un futur govern constitucionalista que -en cas que sumessin la majoria PP, Ciutadans i PSC- tampoc no és viable ni aconsellable.

En l’actual context de la Unió Europea (UE) ja hem constatat -ja ho sabíem de bell antuvi- que la segregació unilateral d’una regió/nació, sigui Catalunya o Còrsega, no hi té encaix. Aquesta és la gran lliçó que ens deixen els traumàtics esdeveniments dels últims tres mesos i, de fet, de les set forces parlamentàries que hi haurà en el futur Parlament, només la CUP contempla la sortida del club comunitari. La segona gran lliçó és que, mal que ens pesi, Catalunya no és el melic del món: amb una demografia de 7,5 milions d’habitants no representem més que l’1,5% de la població de la UE i el 0,1% de la població mundial. Per fer-nos una idea: l’àrea metropolitana de Tòquio té 38 milions d’habitants. Tenim una llengua pròpia que ens identifica? Perfecte: al món es parlen 7.000 idiomes diferents i a l’ONU no hi ha 7.000 estats independents, n’hi ha 193. Per tant, menys fums i més realpolitik.

L’equació és ben senzilla d’entendre a totes les cancelleries del planeta: la Constitució espanyola compleix tots els requisits per ser considerada plenament democràtica i no preveu la celebració d’un referèndum que pugui amputar la seva integritat territorial; “ergo”, si els catalans volem esdevenir un Estat independent, hem d’aconseguir, prèviament, una reforma de la Constitució, votada en referèndum per la població espanyola, que així ho contempli. Aquest és el camí i Brussel·les i l’ONU ens han dit que les dreceres i les trampes al solitari no s’hi valen. Insistir en l’estratègia de la DUI ens instal·la en un permanent “cul de sac” indesitjable, insostenible i terrorífic.

Per tant, sigui quin sigui el resultat que ens deixin les urnes el 21-D, s’imposarà la necessitat d’arribar a pactes entre independentistes i no independentistes. Aquesta és la responsabilitat dels nostres polítics i per això cobren uns bons salaris dels pressupostos públics. Una constatació: després de cinc anys de desgovern i quatre eleccions en set anys, Catalunya està cabrejada i exhausta. La factura que hem pagat per l’agonia i l’enterrament del pujolisme ens ha deixat escurats, endeutats i amb la vergonya de veure la Generalitat intervinguda.

Si els polítics catalans són incapaços d’arribar a acords per dotar Catalunya d’un govern sòlid i estable a quatre anys i ens aboquen a unes noves eleccions a curt termini, la indignació ciutadana serà implacable. Quan els polítics són el problema i no la solució, el poble no perdona i castiga els culpables a les urnes.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris