ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
Peru Erroteta 19-11-2017
Entrevista a Mireia Esteva
Mireia Esteva. | Foto: Àngel Guerrero.
*Filla d’exiliats, va néixer a Mèxic. Biòloga i màster en gestió pública, ha exercit responsabilitats de gestió a l’administració catalana i com a consultora a l’Organització Panamericana de la Salut. Escriptora i vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres.


Està de moda preguntar-se què hem fet malament per arribar on som ara. A Catalunya hem viscut instal·lats en una certa impostura?


Als anys 70, abans de la democràcia, vaig viure un gran moviment social a Catalunya. Molta gent estava mobilitzada, en associacions de veïns, agrupacions a les escoles..., lluitàvem per l’escola pública, per la democratització de la societat, la restitució de la cultura catalana, es reivindicava l’Estatut d’autonomia. Quan tot això es va aconseguir, hi va haver un relaxament social. Vam pensar que a partir d’aleshores tot es canalitzaria a través dels partits polítics i que la democràcia es consolidaria. Jo mateixa pensava que tindríem una administració modèlica en la Generalitat. No sabíem que sempre hem d’estar vigilants, que la societat no es pot deixar en mans del poder.

En aquest context, no ha existit una certa supremacia d’una part dels catalans sobre l’altra?

Barrejada amb aquesta democratització de la societat sempre hi ha hagut una mena de supremacisme entre alguns catalans, unit a un despectivisme. Es parlava de xarnegos, “aquells són castellans”, es deia, com si fossin ciutadans de segona categoria. Si analitzem els cognoms dels qui han estat al poder, veiem que realment la població immigrant no hi ha accedit. Ha tingut estudis, oportunitats, però no presència en els òrgans de poder. Els emigrants, que van venir per motius econòmics i fins i tot polítics, van trobar a Catalunya un lloc on van poder refer les seves vides i organitzar-se. Van lluitar de forma molt activa per aconseguir la democràcia, des dels barris, des de les ciutats de l’àrea metropolitana. Conformen aquesta majoria que diu que no és independentista i que se sent tan catalana com espanyola. Ja hi havia una societat d’alguna manera escindida i l’independentisme ha aprofundit l’esquerda. Els emigrants que van venir a Catalunya han sigut sempre molt respectuosos amb el fet català. Han acceptat la immersió lingüística sense gaires problemes i crec que sempre han tingut una mica de complex.

El pujolisme, entès com un règim, ha sigut un agent actiu en el manteniment i l’agudització d’aquesta fissura social?

Estic convençuda que el pujolisme ha preparat el que ara tenim. Molta gent diu que tot va començar el 2010 amb el tema de l’Estatut. Jo crec que no. Que això és la culminació d’un procés que va començar amb Pujol. Amb la progressió, per exemple, de les lleis de normalització lingüística. Hem tingut dues lleis, la primera era molt més semblant a la de la República, que deia que els nens i nenes havien de tenir el primer ensenyament en la seva llengua pròpia i després passar a l’altra. La segona llei va establir que tothom, des que entra a la guarderia, ha de tenir tota la seva formació en català. A més, Pujol va controlar tots els mecanismes de poder, inclosos els mitjans de comunicació. Vam començar amb una televisió catalana que emetia pellícules en català que tothom havia vist en castellà. Després, això s’ha transformat en una cosa tancada, on el català s’ha fet hegemònic. A través de subvencions, Pujol va anar comprant voluntats, opinió, persones...

Per què al seu parer Convergència, que gaudia d’una còmoda posició autonomista, va decidir migrar a territori independentista, arriscant-hi la pròpia existència?


Hem de recordar que Convergència i Unió es presentaven junts a les eleccions i governaven junts, representant aquesta part de la societat conservadora i una mica menys independentista, diguem. Hem de recordar, per exemple, fets com el que va tenir lloc en el context del 15-M, en què Mas va haver d’entrar al Parlament en helicòpter perquè al voltant del Parc de la Ciutadella la gent demanava explicacions sobre les retallades, que aquí van començar abans que les de Rajoy. Aquesta crisi, que Mas no sabia gestionar, va ser un factor desencadenant del canvi de pell de Convergència. També la Constitució espanyola, que es va deixar molt oberta en qüestions que no se sabia com evolucionarien, ha permès que es produïssin negociacions bilaterals entre les autonomies i el govern central. Això va facilitar els grans pactes de govern, a canvi d’avantatges. La gran frase de Pujol, “tenim el peix al cove”, il·lustra perfectament aquest mecanisme polític d’aconseguir coses a curt termini a canvi de favors. També van influir, sens dubte, altres coses com descobrir que la família Pujol funcionava en forma de màfia, que les empreses adjudicatàries de la Generalitat pagaven sistemà- ticament es el 3% a Convergència i els seus dirigents. Entre la crisi, el desengany, el model que s’està acabant..., es produeix a Convergència un salt endavant, en forma d’independentisme, encapçalat per Mas, i transforma tots els problemes en una gran il·lusió.

Il·lusió és una altra de les paraules més pronunciades a Catalunya últimament. Es redueix el procés, en definitiva, a una qüestió d’il·lusió, encara que això pugui resultar més xocant per al comú dels mortals racionalistes?

Hi ha fenòmens psicològics de societat. Jo havia sentit dir als meus pares que el sentit religiós augmenta en època de crisi econòmica. Això és el pensament màgic. Quan la societat se sent impotent per resoldre els problemes de cada dia i no troba mitjans per afrontar-los, es busquen elements que donin satisfacció al factor humà però que, alhora, estiguin fora de la nostra realitat. Es transformen en pensament màgic, religiós, o d’altres característiques. En el procés hi ha sens dubte pensament màgic. Amb uns quants eslògans, unes quantes idees, una mica de joc amb el llenguatge i molta tècnica comercial s’ha aconseguit il·lusionar la gent, però amb idees buides. Darrere d’això no hi ha un model social. Han fet una repú- blica catalana, però darrere d’això no tenim res a què acollir-nos, res que puguem analitzar.

També és notable l’absència de debat sobre la Catalunya a què aspira l’independentisme.

Això és precisament el que permet que cadascú tinguem la nostra il·lusió. Si la concretem poc, podem tenir molta gent unida a la idea. Si es pregunta als independentistes què s’imaginen sobre el “nou país”, veuràs que cadascú veu una cosa diferent. Com que la qüestió és molt abstracta (“per fi podrem governar-nos nosaltres sols, serem nosaltres, ho farem millor pel fet de ser catalans”...), ho aguanta tot, però si es concreta una mica es veu que aquest país imaginat no és viable en el món en què vivim i en la geopolítica de la qual formem part.

A la tasca pendent de bastir ponts, de recosir la societat catalana, el federalisme hi té alguna cosa a dir?

Aquesta idea de federalitzar internament els territoris s’està obrint pas a Euskadi, Balears, València... Un dels errors més greus de la Generalitat és que ha sigut molt centralista. Pujol es va carregar l’àrea metropolitana, que era una organització des de baix per proveir de serveis aquesta meitat de Catalunya que és la més industrialitzada, la més obrera, la menys nacionalista, que té problemes comuns. Crec que des del municipalisme es pot generar una altra idea de Catalunya. Tenim una Catalunya molt desequilibrada, amb un medi rural molt subvencionat per la UE, dèficits d’infraestructures i serveis... I Barcelona, que es comunica amb el món, també demanda un estatus propi. Jo em sento més propera a una persona que viu en un medi urbà, encara que estigui a molta distància que, de vegades, amb la gent de la rodalia. Tot ha canviat, i per tant, la nostra perspectiva del món ha de canviar. Aquest sentit reduït de la nostra identitat, el nostre territori, cal superar-lo.

En aquest sentit i per dalt, Europa no està reclamant igualment una relectura en clau federalista?

Europa va cap a la federalització i crec que el Brexit, que encara no s’ha materialitzat, ha generat a Europa més ganes, més motivació per avançar cap a una federació europea. Ara, per exemple, s’està parlant bastant sobre el control polític de l’euro, que implica més cessió de competències cap a la UE. També es parla de l’Europa dels ciutadans, de federalitzar el deute dels països... Hi ha sobre la taula molts elements que tenen a veure amb el federalisme. Crec que anem en aquesta direcció, potser molt més de pressa del que la gent es pensa.

Qui tem el federalisme ferotge?

El nacionalisme, que va en contra de la diversitat, de la pluralitat, que posa fronteres on no n’hi ha, és l’antí- tesi del federalisme. Perquè el federalisme és un sistema que, a través d’una ètica i determinades tècniques, organitza la diversitat en l’entesa. El nacionalisme es fonamenta en l’homogeneïtzació social i el federalisme, per contra, té el seu fonament en l’acceptació de la pluralitat i el respecte a les minories.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris