ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
AUTOR
Anna Aguilar-Amat
Poeta, militant de la comunicació i terminòloga sense fronteres: les llengües ens ho diuen tot.
XARXES SOCIALS
09-11-2017
Aquesta i aquella gent
La pintora Lita Cabellut diu que els artistes, com els periodistes, han d’observar el camp de guerra des del cim d’una muntanya i arribar més enllà d’allò que veuen els ulls.

La situació de Catalunya s’assembla a la d’Ucraïna envers Rússia com un guant girat del revés: la independència de 1991 responia al Cop d’Agost, on els fracassats colpistes acusaven Mikhaïl Gorbatxov de dispersar el poder central a favor de les repúbliques soviètiques. Va haver reconeixement internacional a la declaració d’independència: el desmembrament de l’URSS interessava a l’equilibri mundial.


Podria haver estat la nostra una situació comparable a la d’Escòcia o Quebec, on es va votar a favor de mantenir la idiosincràsia dins l’estructura vigent? Sí, però el govern espanyol, sense Commonwealth ni Estatut de Westminster, va començar a donar pals de cec impedint als seus propis defensors votar “no”.


Les semblances amb el Kurdistan augmenten: un referèndum per la independència prohibit el setembre passat i la davallada del líder històric Masud Barzani, després de varis intents històrics dels kurds per independitzar-se de l’Irak. El 2005 el 98,8% dels participants va votar a favor de la independència, però un altre país islàmic no interessa. El resultat és que el poble més nombrós sense nació del planeta segueix sense tenir-la.


La idea d’estar mantenint l’estendard per a l’autodeterminació dels pobles s’afegeix a les altres motivacions dels catalans. Es pensa que els altres països ens observen amb els ulls molt oberts: les nacions grosses amb temor i les petites amb esperança.


Malauradament aquesta vanitat ha tingut poc fonament fins ara. Igual que quan una dona es queixa que el marit l’ha maltractada, molts prefereixen pensar que aquests són afers domèstics que ha de resoldre la parella i que és millor no ficar-s’hi: és impossible saber qui ha començat, no se sap on és la raó i és gairebé segur que se’n surt escaldat. A més aquests verins s’encomanen. “Nosaltres sí que ho fem bé, i no ells”, s’hi recreen.


Tanmateix, el rebuig a la força bruta exercida per la policia, a la parcialitat dels jutges, a les poques maneres dels manifestants unionistes, així com els reiterats missatges dels líders a favor de l’expressió pacífica de les idees s’estan guanyant l’opinió internacional.


Els clams per l’autodeterminació no són nous, i arreu molts països s’estimarien més ser cap de ratolí que cua de lleó. El model polític de país que fomenta la ignorància de la població per recaptar molts impostos i pagar molts soldats produeix càncer amb metàstasi i és obsolet.


Però el nou model que volem construir també ha d’incloure l’autocrítica. Hi ha golfes que cal airejar també a Catalunya en la lluita pel present. Véncer implica superar els greuges florits a la bodega de les cases: que els fills sàpiguen destriar, de l’herència dels pares, la justícia de l’odi. Em desagrada el ploriqueig d’alguns dels líders als mitjans, m’estimaria més un posat digne: hem despertat la fera i sabíem que mossegava.


I la lletra de l’himne és antiquada. Avui no “esmolem eines” ni repartim “cops de falç”, sinó que fem ocupació no violenta del carrer. En cantar “aquesta gent tan ufana i tan superba”, no mostrem clarament un sentiment de superioritat moral que (i demano perdó a la meva gent) és essencialment superb?


A banda de les condemnables actituds feixistes, com deia Manolo García d’El último de la Fila, “ningú no és millor que ningú”, i només haurem guanyat quan no ens calgui sentir-nos que som millor que els altres.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris