ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
11-10-2017
Terra cremada
Catalunya està en estat de xoc. La sortida imparable d’empreses i entitats financeres del país, davant la constatació que –malgrat la suspensió temporal de la DUI- el president Carles Puigdemont pretén continuar l’aventura independentista, ha desfermat un efecte bola de neu que, en qüestió de dies, està paralitzant i destruint vertiginosament l’economia catalana. El diner és poruc i la gent que té patrimoni (sigui molt o poc) ha entrat en pànic davant la gran incertesa política que han creat Junts x Sí i la CUP.

Les cues que veiem aquests dies a les oficines bancàries per retirar diners, domiciliar els comptes fora de Catalunya o canviar-los a altres entitats no catalanes són molt tristes i patètiques. Gràcies al president Carles Puigdemont –i als qui, des de darrere, mouen els fils d’aquesta gegantina astracanada- ens hem convertit un país tercermundista que reacciona histèricament davant el temor de l’arribada d’un corralito.

Quan es va confirmar que CaixaBank i Banc Sabadell traslladaven les seves seus socials a València i a Alacant, respectivament, el vicepresident econòmic del govern català, Oriol Junqueras, s’ho va prendre sorneguerament, assegurant davant els micròfons de Mònica Terribas que aquesta decisió era transitòria i que, al cap i a la fi, els dos bancs es mantindrien en el perímetre geogràfic dels Països Catalans. Quina gràcia!

Però, hores després, es va fer públic que Gas Natural, l’empresa més important de Catalunya, també havia decidit la seva deslocalització fiscal, en aquest cas a Madrid. I, a partir d’aquí, s’ha desencadenat una fugida massiva i sense precedents: Abertis, Immobiliària Colonial, Planeta, Cellnex, Catalana Occidente, Agbar, SegurCaixa Adeslas, Vidacaixa, EDM, Trea Asset Management, Indukern, Mediolanum, Arquia, GVC Gaesco, Axa, Torraspapel, San Miguel, MRW, Dogi, Freixenet, Lleida.net, Klockner, eDreams, Ballenoil, Service Point, Proclinic, Eurona... han anunciat el canvi de seu a diverses ciutats espanyoles.

I després del numeret del president Carles Puigdemont al Parlament, aquesta tendència continuarà i s’accelerarà en els pròxims dies i setmanes. En aquests moments de màxima confusió, cal dir les coses pel seu nom: les empreses que estan marxant és molt possible que ja no tornin mai més i, després de canviar la seva seu social, també mutaran la seu fiscal i, més endavant, aniran traslladant els centres de producció.

Si els actuals manaies de la Generalitat estimessin, de debò, Catalunya haurien de ser conscients dels enormes desastres que estan causant amb la seva folla fugida endavant per intentar tapar els marros de corrupció que va cometre el pujolisme. Les empreses i els empresaris no marxen per raons polítiques o emocionals: el compte de resultats i, en definitiva, els interessos dels seus accionistes i les nòmines dels seus treballadors corren, objectivament, un greu perill pel buit que provoca la declaració d’independència, encara que hagi quedat ajornada, i per això arriben a la freda conclusió que el més racional és tocar el dos.

Com bé deia el vicepresident Oriol Junqueras, avui l’economia està globalitzada i internet ens permet operar amb qualsevol banc del món. Però això té una segona part: la feina la fan persones amb noms i cognoms concrets, que viuen en un pis o una casa d’un carrer concret, d’una ciutat concreta i que tenen una família i amics de carn i óssos.

No estem parlant de marques ni de logos. Estem parlant d’empresaris i de treballadors que, ara i aquí, veuen amenaçada la seva estabilitat econòmica, el seu dret a menar una vida digna i confortable i el seu lloable anhel de construir un futur millor, per culpa d’un concepte -l’exaltació de la nació- que ha quedat superat i en ridícul precisament per allò que advoca Oriol Junqueras: la globalització.

Catalunya és terra cremada. A partir d’ara, hem de tenir clar que cada empresari que es vegi obligat a tancar l’empresa i cada treballador que es quedi sense feina i a l’atur té un culpable a qui ha d’assenyalar i exigir responsabilitats: el govern de Carles Puigdemont i els grups parlamentaris que li donen suport. La petita gent és la que paga els plats trencats d’aquesta enorme estafa: és la petita gent qui va rebre els cops de la policia i la guàrdia civil l’1-O i és la petita gent qui ho pagarà amb la ruïna personal i familiar a causa de la recessió econòmica que, davant la irresponsabilitat del vicepresident Oriol Junqueras, ens cau a sobre.

Això sí: els membres del govern, els diputats, els alts càrrecs de confiança política, la legió d’assessors que viuen d’engreixar la bola processista i el núvol d’editors, periodistes i intel·lectuals que han ajudat a crear i a mantenir aquesta enorme ficció cobren uns sous fabulosos a compte dels pressupostos públics. Quan un empresari hagi de presentar concurs de creditors o un treballador sigui acomiadat que pensi que Carles Puigdemont ingressa cada mes que continua en el càrrec 11.402,40 euros per catorze pagues.

En la història dels Estats Units hi ha una frase emblemàtica que va pronunciar l’any 1992 el candidat Bill Clinton durant un debat amb George W. Bush i que va ser clau per la seva posterior victòria electoral: “És l’economia, estúpid!”. A Catalunya podem dir el mateix i només ens queda una sortida: exigir la immediata convocatòria d’eleccions per oxigenar aquest ambient tòxic que ens ha enverinat la sang i el cervell.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris