ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
Peru Erroteta 27-10-2017
EL TRIANGLE entrevista Maria Comín
"És molt preocupant que l’ANC i Òmnium estiguin dirigint el país des de l’ombra"
Maria Comín. | Foto: Àngel Guerrero.
-Historiadora, treballa actualment en el fons documental del seu pare, Alfons Carles Comín i Ros, enginyer, periodista, sociòleg i polític que va lluitar per la democràcia en la clandestinitat i va ser un referent de l’eurocomunisme. El present sempre té les arrels en el passat.-


Hi ha algun fet o fets històrics que puguin explicar la situació que es viu a Catalunya?

La crisi actual ha servit de desencadenant perquè a determinats grups que sí que tenien ferides per tancar s’hi hagin incorporat sectors populars i, sobretot, classes mitjanes. Un fenomen similar al del carlisme, quan la noblesa es va aliar amb la pagesia, que estava descontenta amb la burgesia naixent, percebuda com una amenaça de l’estabilitat derivada del contracte social que tenia amb la noblesa i que en la indústria naixent tornava a ser mà d’obra esclava. Ara, unes classes burgeses que s’han apropiat de Catalunya perquè necessiten tapar les seves equivocacions, les retallades i la corrupció, se sumen al carro de l’independentisme, el converteixen en bandera i arrosseguen aquests sectors descontents, en una situació de crisi econòmica i social i unes classes mitjanes que s’han vist amenaçades.

Per què, en la seva opinió, Artur Mas abandona el territori de l’autonomisme per endinsar-se en el de l’independentisme?

És conseqüència del fet que Convergència comença a desmembrar-se i surt a la llum tota la corrupció de la família Pujol i dels governs convergents. Cosa que se suma a la proclamació de Josep Lluís Carod-Rovira en el sentit que l’any del tricentenari del 1714, Catalunya havia de ser independent. Un assumpte que va tenir el seu punt graciós, quan Iceta li va respondre: “Sr. Rovira, no crec que tal cosa pugui produir-se perquè el 2013 serà l’any de la fi del món”. Mas, en fi, inicia una fugida endavant per tapar les seves vergonyes.

Ha citat la crisi com un element d’activació del nacionalisme. Fins a quin punt i per què?

La crisi econòmica ha estat aprofitada pels convergents, Esquerra i la mateixa CUP com a element de cohesió de les seves idees. La por al futur, la inseguretat, al costat de la idea que s’ha venut que la Catalunya independent ho solucionaria tot. I a això s’hi suma el discurs autodenominat anticapitalista de la CUP (que també caldria analitzar-ho bé, perquè per a molts és un discurs molt aigualit), que pot arrossegar sectors més d’esquerra, més populars, perquè introdueix, d’alguna manera, el conflicte social en el corrent nacionalista.

No subjau, rere l’aparent conflicte Catalunya-Espanya, un altre entre dues Catalunyes?

De tot aquest processisme el que més ens quedarà és una fractura a Catalunya, una cosa molt preocupant. Estic analitzant què no hem fet bé en aquests anys perquè es produeixi això. Jo estic vivint-la i al meu voltant tothom està vivint la divisió. No conec ni una sola família que no estigui dividida. Per a mi el futur és el projecte musical en el qual està la meva filla, en el qual participen nens de la immigració extracomunitària, on hi ha mescla i una gran cohesió social. Allà canten cançons de Charango, de Lennon o del Japó. Jo sóc filla de pare aragonès i mare catalana. Entre ells parlaven en castellà i a nosaltres ens parlaven en català… Vaig anar a una escola catalana, els diumenges anàvem a jugar a Cornellà, vaig viure al barri més pobre de Màlaga… Però cal dir que aquí es percebia una falta d’acceptació de qui no era considerat català. I això ha tornat a irrompre amb molta força.

Va haver-hi un moment en què es parlava de l’oasi català, com a sinònim també de pau social, d’integració.

Hi havia una convivència. Moltíssimes famílies són mixtes i la majoria bilingües. El pare o la mare eren d’aquí o viceversa. Hi havia persones d’origen republicà, unes altres que havien sigut franquistes… La vida generava convivència, però quan es parlava de l’emigració se’ls seguia denominant castellans. I ara, en campanyes electorals, hem sentit dir a líders polítics que qui no votava partits nacionalistes eren botiflers, col·laboracionistes i xarnegos, que és una forma d’insult classista.

Quins corrents conflueixen en el nacionalisme català?

Hi ha nacionalisme identitari, ancorat en el mite del 1714, i també noves creacions d’identitat, com la que associa Espanya al PP i al franquisme. Un disbarat que no té cap sentit i que horroritza la gent de tot Espanya. Aquí també hi ha franquistes i postfranquistes, igual que al País Basc, perquè les burgesies que més es van lucrar amb Franco van ser la catalana i la basca. Dir “ens roben” és també molt fàcil, i mentre ho deien ells s’estaven omplint les butxaques.

El tan reclamat diàleg no hauria de començar per Catalunya?

L’origen de la distorsió del diàleg comença quan Artur Mas, d’esquena al Parlament i al govern, va a negociar amb Zapatero la retallada de l’Estatut, quan s’estava treballant per defensar-lo a les Corts. En el referèndum de l’Estatut, Esquerra crida a l’abstenció i provoca una crisi en el tripartit. És a dir, no estan fent les coses des d’aquí. S’està utilitzant la porta de darrere i, finalment, es fractura el tripartit. Com hem de seure a parlar si hem estat anant cadascun pel nostre compte?

Per què tanta pressa en el procés?

Amb la qüestió del tricentenari de Carod-Rovira ja es comença a posar data fixa a la independència. I a Mas també li interessava perquè tenia molta pressa a tirar terra sobre la corrupció. També passa que quan ja s’ha engegat, no saben com parar-ho.

Ha dit Íñigo Urkullu que un dels problemes més greus que té la política a Catalunya és l’existència d’entitats privades amb gran protagonisme en el procés, que no estan sotmeses a control democràtic. Quina opinió en té?

És molt preocupant que l’ANC i Òmnium estiguin dirigint el país a l’ombra, sense ningú que els hagi votat. Això va començar amb la manifestació de l’Estatut, amb Montilla al capdavant, a la qual vam anar tots, en la qual van insultar i es van mofar del govern tripartit. Això va fer molta gràcia, quan no en tenia gens. I va ser molt greu perquè es demonitzava partits polítics. “Ho hem aconseguit, ho hem omplert tot d’estelades blaves”, es va felicitar un connotat lí- der convergent al final de la manifestació. Aquí, l’ANC va fer un pols a un govern triat a les urnes i el van guanyar en nom de la societat civil.

I com s’explica una cosa tan rara com una revolta organitzada des d’un govern?

Tornem al carlisme. La burgesia que està en el poder busca aliances amb les classes mitjanes i el poble i fa veure que això és una revolució. Exactament el contrari del que realment és: una contrarevolució burgesa o, com a molt, una revolta, en la qual adquireixen protagonisme sectors no metropolitans, aliats amb la burgesia. Cosa que reforça la llei electoral, que fa que el territori rural estigui sobrerepresentat.

Estem vivint, doncs, una contrarevolució burgesa?

En aquesta situació de crisi i davant un possible avenç o fins i tot possibilitat d’hegemonia de les forces de l’esquerra, la dreta del 3% a Catalunya es rearma i es llança a l’independentisme com una forma de ser hegemònica. I després es reforça encara més amb el triomf d’Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona i d’En Comú Podem al Congrés dels Diputats. Ho va escenificar molt bé Josep Rull quan vociferava davant dels mitjans que havien de fer un front nacionalista, perquè si no, els arrabassarien la Generalitat.

Prenent, a més, una drecera...

Sí. Establint el precedent que et pots saltar les normes, les lleis pactades entre tots, que et pots treure de la màniga el que a tu t’interessa. Això és molt perillós, perquè ara és per això i després per allò altre. Cosa que té també a veure amb la Constitució del 78. Estem d’acord que cal reformar-la, però ja n’hi ha prou de tirar-li tota la culpa, de carregar-se-la i demonizar als qui van arribar a aquell acord, que perseguia acabar amb el franquisme, el cadàver del qual està desenterrant el nacionalisme català per seguir sembrant zitzània i obtenir rèdits polítics a curt termini. Tot això, sense oblidar que el procés ha destrossat els partits a Catalunya i també a Espanya.

I l’esquerranisme, fent el joc a la dreta...

L’esquerranisme quan veu la gent al carrer pensa que cal estar ser-hi, sense analitzar qui són i per què ho fan. La història ens ensenya que no sempre són revolucionaris els moviments de masses. A més, el biaix esquerrà del procés fa que es pensi que tal vegada tenen raó o que no ens podem quedar fora d’un possible canvi social, que només es produeix quan hi ha una ruptura estructural. I això no té res a veure amb un canvi social perquè no qüestiona l’estructura capitalista ni la correlació de classes a Catalunya. I hi ha esquerrans que fins i tot pensen que poden arrabassar al nacionalisme l’hegemonia del procés i, per descomptat, els qui solament pensen en aritmètica electoral (pel desig d’ocupar el lloc del PSOE a escala estatal) i per això busquen aliances amb forces que solament aspiren a independitzar-se d’Espanya.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: