ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
08-09-2017
L’hemicicle mig buit
La imatge més impactant, per a mi, del Parlament de Catalunya aquests passats dies 6 i 7 ha estat la de l’hemicicle mig buit a l’hora de produir-se l’aprovació, amb els vots de Junts pel Sí i la CUP, de les anomenades lleis de desconnexió (la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica). Els diputats de Ciutadans, PSC i PP han optat per abandonar els seus escons abans que fer-se partícips de la votació d’aquests dos textos, que certifiquen l’estratègia de ruptura amb l’Espanya constitucional que ells defensen.

Les eleccions del 27 de setembre de 2015 van atorgar un 47,8% dels vots a les dues candidatures que propugnaven la secessió, tot i que sumen la majoria absoluta del Parlament amb 72 escons. Catalunya Sí Que Es Pot (CSQP) s’ha desmarcat del bloc independentista, tot i els esforços que s’han esmerçat en els últims mesos per accentuar les seves contradiccions internes i dividir-los. I és en nom i representació d’aquest 47,8% que el president Carles Puigdemont –fill d’Artur Mas i nét de Jordi Pujol- ha decidit tirar pel dret i provocar, d’entrada, que l’hemicicle del Parc de la Ciutadella hagi quedat mig desert, en senyal de protesta, quan s’ha procedit a les votacions de les dues lleis de desconnexió.

En una societat plural, barrejada, interconnectada i europea com és la catalana s’hi ha inoculat el virus de la divisió identitària, ens hem intoxicat i les conseqüències són inevitablement lamentables per a tothom. És pertinent recordar que la història de Catalunya es caracteritza, al llarg dels segles, per la capacitat endèmica de dividir el país i barallar-nos. Trastamaristes vs. urgellistes, la busca vs. la biga, nyerros vs. cadells, austriacistes vs. borbònics, carlins vs. liberals, republicans vs. monàrquics, anarquistes vs. comunistes, convergents vs. socialistes… I ara, independentistes vs. no independentistes.

En el món d’aquest 2017, els humans tenim tres prioritats urgents que amenacen el nostre progrés i benestar: la lluita contra el canvi climàtic, la lluita contra les aberrants desigualtats socials que ha deixat la crisi financera del 2007 i la lluita contra els fanatismes (siguin religiosos o polítics). Catalunya no és una illa i hem de concentrar les nostres energies individuals i col·lectives en avançar cap aquestes fites de civilització.

Més enllà dels rius de tinta que fa córrer, la trencadissa que hem viscut aquests dies al Parlament és, des d’aquesta perspectiva, estèril. La maquinària judicial de l’Estat, lenta però implacable, esclafarà sense contemplacions els capdavanters del moviment secessionista català –els actuals i els que puguin venir a substituir-los- i els cosirà amb multes i inhabilitacions, fins que es cansin i/o s’arruïnin. Europa, encapçalada per Angela Merkel i Emmanuel Macron, té un ambiciós projecte entre les mans i no permetrà que una hipotètica independència de Catalunya pugui desfermar un efecte contagi que pugui esgarriar-lo.

Els orígens del problema català no són al 1640 ni al 1714 ni al 1939 ni al 1978: cal cercar-los en el llunyà 31 de maig de 1410, quan el rei de la Corona d’Aragó, Martí l’Humà, va morir sense deixar descendència. En el turbulent període que va entre aquella data i el 24 de juny de 1412, quan el Compromís de Casp va entronitzar com a nou monarca de la Corona el castellà Ferran d’Antequera enfront del pretendent Jaume II d’Urgell –el major terratinent de Catalunya- és quan es juga, realment, el nostre destí. Aquí hi ha el veritable nus del conflicte que, al llarg dels segles, s’ha anat transmutant i perpetuant, provocant un cíclic enfrontament entre Catalunya/Espanya i entre els mateixos catalans.

El verí de la discòrdia que es va sembrar amb la guerra civil de 1410-12 és, mutatis mutandis, el mateix que tornem a viure en l’actualitat amb el procés independentista, desfermat arran del processament i incapacitació d’Oriol Pujol –l’hereu de la dinastia pujolista al tron de la Generalitat- per la seva implicació en el cas de corrupció de les ITV. Han passat 605 anys des de la guerra de successió que va segellar en fals, com s’ha vist, el Compromís de Casp. 605 anys! No seria hora de fer un pensament entre tots plegats i enterrar, d’una vegada per totes, aquesta anacrònica lluita caïnita i centrar-nos, alliberats dels vells fantasmes del passat, en el present i en el futur?

El nacionalisme identitari i el socialisme estatista van ser les dues grans plagues ideològiques del segle XX i van provocar els genocidis més esgarrifosos que ha conegut la història de la humanitat sobre la Terra. Les lliçons d’aquella catàstrofe fan que avui els països civilitzats defugin dels extremismes i dels experiments d’enginyeria social. Ho hem constatat a França, el gran laboratori polític europeu: amb l’elecció d’Emmanuel Macron, els francesos han enterrat l’esquemàtica divisió dreta/esquerra i han foragitat la temptació nacionalista/populista que encarnava Marine Le Pen.

A Catalunya necessitem una tercera via que superi la dialèctica diabòlica entre trastamaristes i urgellistes: una gran força política que superi la pulsió guerracivilista que, com el vell talp de Karl Marx, però en clau identitària, recorre la nostra història des de fa sis segles. Sense renegar del nostre passat, però sense ser-ne presoners, hem de buscar i trobar la síntesi que ens propulsi, decididament, cap als grans reptes estratègics que ens planteja el projecte de construcció europea.

El desgast i la inviabilitat de l’aposta secessionista i l’absurditat d’enfrontar –matxs esportius a banda- Barcelona amb Madrid ens ha deixat exhausts. Però, a la vegada, està creant un enorme buit sociològic i polític que espera que algú vingui a omplir-lo i a liderar-lo amb una proposta que sintonitzi amb les prioritats de la societat catalana del segle XXI.

El neofranquisme és absolutament marginal a Catalunya i a Espanya i no compta per a res, per molt que des del camp secessionista vulguin excitar i sobredimensionar aquest papus. El PP té la representació que té a Catalunya i la seva marca electoral ha quedat tacada per sempre per la seva hostilitat envers la reforma de l’Estatut del 2006. Ciutadans ha volgut fer de contrapès frontal de l’independentisme i ha caigut en excessos identitaris espanyolistes que freguen amb el populisme excloent.

Hi ha una enorme bossa de votants exconvergents, exdemocristians, socialistes i d’Iniciativa (sense l’aventurerisme de Podemos) que constitueixen el gruix sociològic de Catalunya i que podrien aplegar-se al voltant d’una nova força política majoritària capaç de vertebrar, sense ànim revengista, els no independentistes. La maniobra d’infiltració dels exPSAN (i les seves derivades) a Esquerra Republicana i a la CUP ha estat exitosa, cal reconèixer-ho, però ha portat Catalunya a un cul de sac on només hi ha lloc per a l’espiral esbojarrada i suïcida de l’acció/repressió.

Després dels fets de setembre i la imatge colpidora de l’hemicicle mig buit, sembla evident que cal emprendre la tasca d’elaborar i donar una esperança versemblant i constructiva a la perplexa i esqueixada societat catalana. Una força decididament ecologista per combatre el canvi climàtic; una força que lluiti per la dignificació de les condicions de vida de les persones (els mercats estan inundats de diners, però no arriben a la base de la piràmide); una força que treballi, des de la catalanitat normalitzada, per la plena integració i la cohesió social de les minories i dels migrants.

Paradoxalment, la pírrica victòria de l’independentisme amb l’aprovació de les lleis de desconnexió és l’inici del seu inevitable reflux polític i social. Quan grates l’estelada, et surt el rampell de Rosa Maria Miras contra Inés Arrimadas. I això, amb tots els respectes, és senzillament inacceptable. Fins aquí.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris