ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
18-09-2017
Comentaris etíops
Continuo pensant que els referèndums són una bona manera de resoldre conflictes (i aquí podria acabar la reflexió...). L'afirmació, o la insistència en el pensament, deu tenir el seu què, vist si més no el que ha plogut d'un temps ençà. Continuo creient, malgrat els sonors i variats ridículs (*), en el dret d'autodeterminació. Un dret que, segons el PP, sembla haver inventat abans-d'ahir, de pressa i malament, l'independentisme català, i que, com a màxim, recullen constitucions 'de fireta' com la d'Etiòpia (els populars pronuncien el nom de la república africana amb un insòlit i irrespectuós menyspreu).

Comencem pel principi. Al marge de la resolució 1514 sobre el dret d'autodeterminació que va aprovar l’Assemblea General de les Nacions Unides el 14 de desembre de 1960, és cert que en la immensa majoria dels estats no s'ha reconegut el dret d'una part del país a decidir el futur de forma expressa. No obstant això, hi ha precedents on el seu dret constitucional ha reconegut aquest dret internacional de forma més o menys explícita.

El d'Etiòpia, que usen i del que abusen els populars, n'és un exemple. La seva Constitució diu: "Tota nació, nacionalitat o poble a Etiòpia posseeix un incondicional dret a l'autodeterminació, el qual inclou un dret a la secessió" (Art. 39.1). A més, la mateixa carta magna estableix els mecanismes que s’han de seguir per assolir la ruptura, entre els quals hi ha l'aprovació per dos terços del consell del poble o nacionalitat d'una demanda de secessió, l'aprovació de la realització d'un referèndum que haurà de tenir lloc en un termini de tres anys des de la petició, i la victòria de la independència en el mateix i la posterior transferència de poders per part del govern central.

En l'argumentari dels populars també hi figura, tot i que amb menys insistència que el referent etíop, l'exemple de les illes de Saint Christopher i Nevis. Es tracta d'un país membre de la Commonwealth situat a les caribenyes Antilles dividit en dues illes: Saint Christopher, la més gran, i Nevis. La seva Constitució, promulgada l'any 1983, va establir la possibilitat, per a l'illa de Nevis, d'independitzar-se de Saint Christopher si així ho declaraven dos terços de la seva cambra de representants i votava a favor altres dos terços la població en un plebiscit posterior. Arran d'aquest article, el 1998 es va realitzar un referèndum d'autodeterminació, posterior a la necessària aprovació de la càmera illenca, que va rondar el gens menyspreable percentatge del 62% de vots a favor. Tot i el resultat, aquest percentatge no va arribar als dos terços necessaris.

Però també trobaríem més exemples de dret a decidir. Un d'aquests pot ser el de la Constitució de Sèrbia i Montenegro de 2003, creada sota la supervisió de Nacions Unides per a substituir a l'anterior Iugoslàvia, on en el seu article 5.3 s'estableix que "la frontera entre els Estats membres és inalterable, excepte en cas d'acord mutu". Sota aquest empara, poc després, el parlament de Montenegro va aprovar una llei de referèndum en què l'objectiu principal era la independència d'aquesta part de l'Estat. Les pressions internacionals, i especialment de la Unió Europea, van introduir requisits per assolir el reconeixement: Un percentatge mínim de participació del 50% que dotés de legitimitat al resultat, independentment del fet que la victòria sigui del "sí" o del "no", i un llindar mínim de "sís" a la independència que superés el 55%. La consulta es va realitzar el maig de 2006, i en ella es va assolir un percentatge increïblement alt de participació (86.49%) guanyant el sí per un estret marge (55,5%, només 0,5% més del llindar mínim necessari). El referèndum de Montenegro va suposar la seva Independència de manera legal i reconeguda per la comunitat internacional.

També podríem parlar del cas del Quebec al Canadà o d'Escòcia al Regne Unit, exemples més populars en l'imaginari català.

*Ridícula i lamentable em sembla la deriva judicial que està prenent el cas català a on, més enllà de la guerra de legalitats, un fiscal reprovat pel Congrés ha iniciat una esperpèntica caça de bruixes contra tot allò que li fa olor de referèndum; a on un govern, l'espanyol, s'amaga darrere la justícia per tapar les vergonyes de la seva incapacitat política; i a on, també, un govern català usa i abusa d'un reglament parlamentari desoint les minories i al seu propi cos jurídic, i a on un president gosa a convidar els ciutadans a encarar-se als seus alcaldes en cas que, legítimament, decideixen no facilitar el referèndum.

Continuo creient en els referèndums, però en els de veritat, eh?
Escriu un comentari
* Camps obligatoris