ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
04-08-2017
El Bloc i la Crossa
Pot sonar això a l'enunciat d'alguna de les lleis de Newton sobre equilibri i acceleració, una història de terror gòtic o un simple conte xinès, però com que estem a l'agost es tracta solament d'una llicència metafòrica a l'hora de titular, per referir-nos a Junts pel Sí (El Bloc) i a les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) que, a manera de crossa, li permeten seguir caminant.

És ja gairebé llegendari aquell abrupte desacord que el 20 novembre de 2012 van escenificar el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, i el president del Govern, Mariano Rajoy, per un suposat pacte fiscal, que per cert no va caure gens bé als veïns del nord (PNB), que van ser titllats de privilegiats. A la seva tornada al territori català, agreujat, Mas va anunciar a so de bombo i platerets que trencava la baralla i es passava amb armes i bagatges a l'independentisme. Van ser solament les carabasses de Rajoy les que explicaven aquesta fugida endavant o va haver-hi quelcom més?

A cinc anys vista, els observadors encara no estan d'acord a explicar per què Convergència abandonava el confortable espai de l'autonomisme, que tants bons fruits li havia donat al llarg dels anys, per embarcar-se en una empresa tan temerària com la independència. Per a alguns, l'assumpte només va ser la natural conseqüència d'un canvi que venia produint-se des de feia temps en el nacionalisme conservador català, capitanejat pels hereus de Pujol (naturals i polítics), temptats per fer-se d'una vegada amb tot el pastís, en comptes d'anar pactant-ne porcions.

Hi ha els qui sostenen que el moviment va respondre a un intent de rentar la imatge d'Artur Manstisores, que tant a pols s'havia guanyat amb la crisi. Tesi no gaire desencaminada si es recorda la devoradora ansietat amb que el govern de la Generalitat va atacar per terra, mar i aire tots els reductes del nostre precari Estat del benestar a Catalunya i el suport que va brindar al Congrés dels Diputats a les polítiques del PP.

Per a molts, el gest va ser senzillament una maniobra desesperada per tapar, desviar o camuflar el que els queia al damunt, a ell, al seu partit i als seus col·legues, amb la corrupció. Quelcom que, a ulls del que hem vist després, podria semblar aleshores un joc de nens.

Per alguna d'aquestes raons, totes elles, i moltes d'altres que potser s'aniran destapant (entre les quals no faltaran les d'índole caracteriològica) Artur Mas va calcular que, en qualsevol cas, el fet de maximitzar el seu nacionalisme li anava a reportar, com a bàlsam de fierabràs, grans rèdits polítics a curt termini. D'aquí, aquella transvestizació de Manstisores en Moisés, en les eleccions del 2012, creient que tenia la majoria absoluta a l'abast de la mà. Però l'experiment va punxar i Mas, amb cara de pòquer, en comptes de sortir xiulant del territori independentista no va tenir millor ocurrència que endinsar-s'hi més, calculant sens dubte que seria bufar i fer ampolles ficar-se a la butxaca als espiritats d'Esquerra.

Així va arribar el Bloc, que amb el nom de Junts pel Sí va presentar-se a les eleccions, amb la seguretat que ara la victòria estava cantada. I de nou, malgrat la llei electoral que juga descaradament al seu favor, van tornar a perdre. Providencialment, allí estava la CUP per treure de l'atzucac al Bloc que, per salvar la pell, ha de sacrificar Artur Mas, que es va veure forçat a fer el pas al costat. I, com que les desgràcies mai no vénen soles, Convergència va enfilar el seu particular Gólgota: ocàs de Pujol, fallida de la coalició amb Unió, desfilada d'imputats per corrupció.., fins a la transmutació de Convergència en PDECat. Mentrestant, ERC, els aborígens que anaven a ser engolits en un tres i no res, romanen més vius que mai, donant testimoniatge que l'original sempre sembla gaudir de preferències enfront de la còpia.

I la Crossa? Doncs això, apuntalant al Bloc que coixeja i jugant a l'alquímia, si és que ho segueixen fent, d'intentar ajuntar alliberament nacional i social, com ho feien els seus mentors de l'esquerra abertzale (patriòtica). Crossa, en fi, que no solament ofereix suport a un Bloc més o menys patriòtic, sinó que ho fa sabent que qui ocupa la seva presidència i el partit del qual forma part constitueixen teòricament el més menyspreable políticament per un cupaire de pedra picada. O és que tal vegada per un procés d'autodepuració, com el d'un curs d'aigua després d'un episodi de contaminació orgànica, la CUP ha deixat anar el seu llast social i és ja solament un grupuscle acoblat al Bloc? I, vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conte d'estiu s'ha acabat.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris