ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
20-06-2017
Els ovaris de la Montero
Han passat uns quants dies, però encara em dura el regust amarg a la boca que et deixa la ràbia. Alguns em diran que no n’hi ha per tant, que els comentaris que fan alguns homes sobre les dones són això, brometes sense malícia que l’únic que busquen és rebaixar tensions i alegrar el personal durant l’avorrit debat parlamentari. Precisament, ara em ve a la memòria l’etern conflicte que tinc amb un amic pels acudits masclistes que penja al seu perfil i que el senyor Facebook s’entesta a que llegeixi. Sempre li dic que no fan cap gràcia i ell em respon que no m’emprenyi i que fan riure igual si canviem el sexe dels protagonistes. Tinc ganes de dir-li que si tant és, per què sempre penja acudits de dones grasses i lletges que són unes bruixes amb els marits, però és una batalla perduda.

Que el masclista negui que és un masclista és un fet habitual i les dones que volem sobreviure en aquest món curull de testosterona ho hem de fer pagant un preu elevat. Jo, per no barallar-me dia sí i dia també amb homes acomplexats per la mida dels seus genitals, he desenvolupat a les orelles una mena de taps que s’activen tan bon punt el cretí en qüestió es disposa a fer algun comentari graciós. En el meu sector professional les coses han canviat molt. Ara és una professió molt feminitzada, però quan jo vaig començar les dones érem minoria i objecte continu d’exàmens i acudits. Dels meus companys de feina vaig haver de suportar comentaris grollers sobre mi i sobre altres dones periodistes, i també les brometes d’un que es dedicava a passar-nos el bolígraf per l’esquena fins a enganxar la tira del sostenidor.

El masclisme és un estat mental i és transversal. Els masclistes d’esquerres sempre són pitjors que els de dretes només perquè una no s’espera l’estirabot i sempre m’agafa desprevinguda. Demostrar que si tens èxit en el teu àmbit professional no és perquè te’n vas al llit amb fulanet és tan esgotador i fa tanta ràbia com haver de respondre contínuament que el fet de no haver volgut ser mare no et fa ser lesbiana. I si ja és fa difícil de suportar en el món del periodisme, en el món de la política és encara pitjor. Els reglaments no contemplen les baixes maternals perquè el poder és cosa d’homes i que una dona que no arriba a la trentena porti el timó d’una moció de censura contra el president més impresentable de la història moderna espanyola amb el permís de tots els seus antecessors és inacceptable.

Haig de reconèixer que les pejoratives referències del portaveu popular a la diputada Irene Montero m’han tocat el voraviu de valent i encara em couen. De la dreta he aguantat molts comentaris masclistes, però sempre disfressats d’aquest to enganyosament elegant que t’obre la porta i et cedeix el pas mentre et mira l’escot i t’imagina sense calces. Per això m’ha descol·locat el to de macarró de Rafael Hernando atribuint a Montero el seu èxit polític per ser la companya sentimental de qui és en un intent de rebaixar el seu mèrit i menysprear les seves aptituds. Respondre la crítica política amb la desqualificació personal és habitual quan no es té munició intel·lectual per rebatre el contrari. Per això vull dir a la portaveu del grup parlamentari podemita que la seva ràbia és la meva i que escoltant-la traient els colors als populars amb dos ovaris m’ho he passat teta.

No sé si a l’apoderada Irene Montero li servirà de consol explicar-li que ella no és l’única i que s’haurà d’armar de paciència mentre aconseguim acabar amb totes les violències contra les dones començant per la verbal. A Catalunya, les diputades de la CUP també han hagut d’aguantar moltes grolleries –sobretot de la dreta catalana- per passejar-se pel Parlament amb les aixelles sense depilar i sense sostenidors, o per ser unes bruixes com l’Anna Gabriel o l’Eulàlia Reguant en lloc d’unes belleses com l’Elsa Pataki, qui abans de triomfar a Hollywood per ser la dona biònica de Thor, passejava els seus encants pels mítings convergents. Ens sobren raons per plorar de ràbia però també per no deixar-ne passar ni una.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: