ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
21-06-2017
Catalans contra catalans
En contra del que molts creuen, el conflicte basc no va ser i no continua sent tant entre Euskadi i Espanya, sinó entre els propis bascos. No estarà passant quelcom semblant a Catalunya?

Les guerres civils, com a expressió extrema d'un conflicte entre germans, semblen innates a la condició humana, donada la seva proliferació al llarg de la història. Castella en va tenir una (1366-1369) entre Pedro I i el seu gairebé germà Enrique de Trastámara, que després es va enfrontar en una altra guerra civil al seu mig germà Alfonso. N’hi va haver una altra (1475-1480) entre la reina Isabel de Castella i el seu espòs Ferran II d'Aragó contra la seva neboda Juana la Beltraneja. Entre 1833 i 1876 va haver-hi diversos enfrontaments civils (guerres carlistes) entre dues branques dels Borbó per la successió a la corona. Entre 1936-1939 va haver-hi una altra guerra civil entre republicans i franquistes.

Amb aquest nodrit llegat (no major, per cert, que el dels nostres veïns europeus), trufat d'hostilitats, greuges i tensions contínues entre territoris, comunitats, estaments… què pot tenir d'estrany que, cada cert temps, es generin, enquistin i reprodueixin conflictes civils com el que, per exemple, es registra actualment a Catalunya?

És bastant sabut (i està documentat) el sentit que van tenir les lluites carlistes entre absolutistes, amb l'Església Catòlica al capdavant, i liberals, més aviat vergonyants. Aparentment, es tractava d'un enfrontament entre els qui reclamaven que Carlos María Isidro heretés el tron del seu germà Fernando VII i els qui s'inclinaven per Isabel, la filla d'aquest, però en el fons era una lluita entre les restes de l'Antic Règim (Déu, Pàtria i Rei) i els corrents del liberalisme incipient.

En alguns territoris, inclosa Catalunya, les guerres carlistes van contribuir a reavivar antics greuges, com el que va enfrontar vigatans i botiflers el 1714. A Euskadi, les centenàries lluites bandereres entre oñacinos i gamboinos, també van perviure d'alguna manera en l'enfrontament carlista. Les guerres carlistes, en fi, van resultar un xoc fratricida entre els propis bascos, com tan bé retrata Julio Medem en la pel·lícula Vacas i, d'alguna manera, també a Catalunya. Al llarg de tres generacions, es mataven els Irigibel i els Mendiluce, amb l'ajuda en algun cas de l'exèrcit regular. I així ha passat més recentment. Perquè, malgrat els esforços del pare del nacionalisme basc, Sabino Arana, per projectar el conflicte civil cap a Espanya, cosa que van prosseguir ETA i les seves ramificacions, el contenciós va ser sobretot entre bascos. En aquest cas, entre nacionalistes i no nacionalistes, amb tots els matisos i gradacions corresponents, en tots dos bàndols.

Com així han reflectit totes les eleccions celebrades en democràcia, més enllà de les sigles, s'han conformat a Euskadi i a Catalunya dos grans àmbits, com els d’Oñaz i Gamboa en l'Edat Mitjana o els d’austriacistes i borbònics catalans. Al final, com els rierols, odis, simpaties, percepcions… desemboquen en una de les dues grans corrents que, per entendre'ns, denominem “nacionalistes” i “no nacionalistes”. Entre els primers, tota una gradació de visions i intensitats i entre els segons, també.

Se'ns vol fer veure que el conflicte està plantejat entre catalans i espanyols, però no és així. Urnes, demoscòpia i sentit comú posen clarament de manifest que el conflicte està plantejat en primer pla entre els mateixos catalans. Entre catalans que, d'una manera o una altra, s'identifiquen amb el nacionalisme català i voten en aquest sentit i els qui, per múltiples raons, no se senten nacionalistes catalans. Filant encara més prim, fins i tot es tracta de vendre la contradicció entre “Catalunya i Espanya”, com un “si no estàs amb mi estàs contra mi”. És a dir, si no estàs amb Puigdemont estàs amb Rajoy. Fins i tot s'ha tractat de popularitzar (afortunadament amb poc èxit) el mot “unionistes” per referir-se als qui no estan d'acord en què fan i com ho fan els ex-convergents, ERC i la CUP.

No falten, per descomptat, en l'escenari hiperventilats, essencialistes i identitaris inclinats a repartir credencials, que neguen la condició de catalans a molts catalans, emparant-se en la llengua, procedència, cognoms… Cosa que, a més d’infumable, no condueix enlloc, perquè catalans, com molt bé s'ha dit, són tots els qui viuen i treballen (si poden) a Catalunya.

En aquest sentit, no sembla de calaix reclamar un acord de mínims entre catalans per pactar vies i procediments capaços de dirimir les diferències? En cas contrari, seguirem instal·lats en la roda de les tergiversacions, com la que ens presenta Catalunya i els catalans com un bloc compacte, identificat i seguidor del nacionalisme. I que no ens estranyi que, com ha succeït en altres ocasions, com a conseqüència de la propaganda, “de la menjada de coco”, acabem veient en cada espanyol un enemic, inclosos els milions de persones que a Catalunya no combreguen amb Junts pel Sí i els seus acòlits.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris