ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
15-05-2017
Ara tots són Macron
De tant en tant, amb l’excepcionalitat dels eclipsis que ens enlluernen i ens fan badar la boca, surt un polític a qui tothom vol assemblar-se. És el cas del president electe de França, Emmanuel Macron. Abans d’ell, aquí i allà, n’hi ha hagut d’altres: Clinton, Obama, Blair o, fins i tot, Zapatero, per citar-ne uns pocs. Amb el temps i el desgast, en alguns casos costa d’entendre que, per exemple, Blair o Zapatero arribessin a ser referents. Tony Blair va encimbellar-se gràcies a la seva reinterpretació de la Tercera Via i va destronar-se gràcies a la guerra de l’Iraq. El primer Zapatero (n’hi ha dos i extremadament bifurcats) també va despertar cert interès imitador, apagat després mercès a les seves dilacions econòmiques. Hi ha casos com el de Clinton que van ser-ho, van deixar de ser-ho (cas Lewinsky), i han tornat a ser-ho. Obama es manté, de moment, intacte com a polític imitable. Sigui com vulgui, immersos en una societat apressada, necessitem que neixin Macrons a cada instant. No cal dir que l’enlluernament va indefugiblement lligat amb el triomf, ningú s’emmiralla en els perdedors; ningú vol ser Bob Dole, John McCain, Mitt Romney o William Hague.

Macron és avui el polític que molts voldrien assemblar-se. La caricatura d’això és l’Albert Rivera, que malda per ser el Macron espanyol. Però Rivera recorda més a Bojan Krkic, l’eterna promesa del futbol, que al nou líder francès. Seguint amb símils futbolístics, els referents polítics no acostumen a escalfar la banqueta molt temps, el seu èxit és quasi immediat, a vegades efímer i tan veloç com el fracàs, però força instantani. Així, a Rivera se li podria haver passat l’arròs.

I què li veu la gent a Macron? Amb tots els peròs lògics d’un meló sense obrir, a part de tenir un bon discurs, oferir una imatge fresca i complementar-se amb una parella que sedueix, l’home ha fet una cosa tan difícil com vendre’s com a centrista alhora que antisistema. Macron dista a la mateixa distància de la dreta que de l’esquerra, o això diu; ha trobat, doncs, el centre que busca endebades el dretà Rivera. D’altra banda, Macron també es ven com un antisistema capaç de jubilar la vella política i els partits que la representen –a dreta i esquerra.

Ben mirat, Macron recorda, en part, al vell Blair. La seva equidistància política fa pensar en aquella Tercera Via, situant-se al mig entre el Laissez faire (deixar fer) i el control absolut del marxisme-leninisme, o com a síntesis del capitalisme i el socialisme. Però la gran novetat de Macron és que ell pretén fer-ho fora del sistema tradicional, rebutjant i desafiant els vells partits, que veu caducs i moribunds, des del centre estant. Veurem si, després, la realitat l’acaba arrossegant també cap a la desfeta de Blair. De moment, ningú li traurà el seu instant de glòria i la voluntat de molts d’assemblar-se-li (Rivera inclòs).
Escriu un comentari
* Camps obligatoris