ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
12-04-2017
Vida zombi
“En els temps històrics ens trobem a la societat dividida en una sèrie d'estaments, dins de cadascun dels quals regna, al seu torn, una nova jerarquia social de graus i posicions. En la Roma antiga són els patricis, els èquits, els plebeus i els esclaus; en l'Edat Mitjana, els senyors feudals, els vassalls, els mestres i els oficials dels gremis, els serfs de la gleba, i dins de cadascuna d'aquestes classes encara ens trobem amb nous matisos i gradacions”, resa el Manifest Comunista que, referint-se a la “moderna societat burgesa” constata que no ha abolit les classes sinó que n’ha creat altres de noves.

Amb les revolucions industrials van desenvolupar-se conceptes que, més o menys, ens ajudaven a entendre les societats en què vivíem i el lloc que cadascun de nosaltres hi ocupava. La burgesia, ens diu el materialisme històric, és la classe social integrada pels qui posseeixen els mitjans de producció (i, sobretot, de canvi, com els diners, es diu ara). Davant, la classe obrera ("working class") designava a la gent que solament posseïa la seva força de treball i la venia als burgesos, a canvi d'un salari. Al mig, es deia, existeix una petita burgesia, formada sobretot per persones que treballen (treballadors en sentit estricte), però que són amos dels mitjans de producció, com els artesans o els comerciants.


La concentració dels obrers als centres de producció, el seu assentament en barriades iguals i altres factors uniformadors van contribuir al fet que les seves condicions de vida acabessin assemblant-se tant, que fins i tot compartien formes d'alimentar-se, reproduir-se, ocupar el seu temps lliure, vestir-se i, per descomptat, pensar i sentir. Eren, en sentit quantitatiu, un munt de gent indiscriminada, una prole, i d'aquí el nom deproletaris”. Terme d'èxit, en la mesura en què inclou no solament als qui treballen a les fàbriques sinó a les seves famílies. Tots ells, tot aquell immens conglomerat social que colonitza els districtes industrials i les perifèries de les grans ciutats, sobretot europees, conformen el proletariat.


Durant molt de temps i tal com preveien els marxistes, la proletarització va anar estenent-se a sectors socials que, tradicionalment, s'havien mantingut al marge d'aquesta tendència com, per exemple, els metges, advocats, professors i altres professionals que, en general, gaudien d'un estatus privilegiat i van acabar treballant per compte d'altri. Cosa que, no obstant això, no pressuposava adoptar les formes de vida pròpies de la classe obrera. Estava naixent alguna cosa nova, que els sociòlegs van començar a denominar classe mitjana. Un univers social que en les societats desenvolupades s'interpretava intencionadament com un “gairebé tot social”. Exceptuant a quatre rics (cada vegada menys) i als pobres, de més o menys solemnitat, tots som classe mitjana, es proclamava als quatre vents, amb evident falta de rigor, perquè en aquest mig hi cabien molts i molt variats perfils. Entre la gent es va posar, en fi, de moda autoqualificar-se com de “classe mitjana” i els sociòlegs van començar a utilitzar els graus de mitjana-alta, mitja-mitjana, mitjana-baixa i així successivament.


I amb la denominada revolució posindustrial que és, pel que sembla, on ens trobem ara, va saltar gairebé tot pels aires, excepte, és clar, els fonaments de la societat burgesa. També, com no, està experimentant profundes transformacions però, essencialment, segueix sent el mateix que fa alguns segles, amb l'excepció que els seus integrants són cada vegada menys i més rics. A l'altre costat, milers de milions de pobres, en la més variada gamma que algú es pugui imaginar. Des dels que segueixen morint-se de gana a mig món fins als que el seu treball no els dona per viure als països rics. “Under class”, van denominar els anglesos als milions de pobres que van generar les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher i “Working poor” a la multitud de nord-americans que treballant viuen per sota del llindar de la pobresa. També nosaltres, sense posar-li nom propi, sabem el que és això per aquí.


L'economista britànic Guy Standing ha creat el concepte “precariat” al que denomina “proletaris del segle XXI”, “una nova classe social emergent que viu en la inseguretat econòmica i professional, i també en cerca d'identitat (…), que se situa a un pas per sobre dels extremadament pobres, que viuen i moren al carrer”. Per Standing, el precariat -paraula composta de precari (inestable, inconsistent) i proletariat- està format per joves procedents de la immigració que no tenen futur, joves educats que no aconsegueixen accedir a un treball estable i persones grans desclassades procedents del medi obrer. Aquest concepte que, clar, defineix una evident realitat, no posa l'accent en un dels aspectes més inquietants i amenaçadors del “precariat” i les seves conseqüents seqüeles que és el de la infinita individualització del treball, que impossibilita qualsevol forma de resistència davant formes d'explotació cada cop més obscenes.


És en aquest context on col·loquem l'epidèmia socio-política que està delmant els homes blancs de mitjana edat i amb menys educació als EE.UU? Aquesta és la conclusió de l'estudi que acaben de presentar el Premi Nobel d'Economia Angus Deaton i Anne Case. Mentre que el 1999 la seva taxa de mortalitat era un 30% més baixa que la dels negres de les seves mateixes característiques, a l'any 2015 la mortalitat dels blancs era un 30% més alta que la dels negres. Suïcidis, drogues, alcoholisme, càncer, malalties cardíaques, obesitat... es multipliquen. L'explicació? Desocupació, globalització, automatització de la producció… En el fons, allò que s'ha denominat “desavantatges acumulatius”. La mort per desesperança.


No obstant això, quina és la reacció política dels blancs nord-americans amb altes taxes de mortalitat? Votar per Donald Trump. Més del 60% d'ells així ho va fer.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris