ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
17-03-2017
La gran esperança blanca
Stephen Bannon ha estat l’estrateg de la campanya electoral de Donald Trump i ara el seu ideòleg de confiança i membre permanent del Consell de Seguretat Nacional. Una mena de Federico Jiménez Losantos de retòrica violenta i conviccions ultres, provocador, brillant i malaltissament egocèntric que des del portal web que dirigeix, Breitbart News, ha mostrat el camí de la revolució conservadora global. La seva influència sobre Donald Trump és inqüestionable. I no només: a deu anys de la fundació del portal ha assolit 45 milions d’usuaris únics al mes –el The New York Times en té 70 milions- i ha esdevingut la plataforma estel·lar d’això que s’anomena Alt-right, la dreta alternativa.

La revolució conservadora, relegada a les catacumbes pels aires renovadors dels anys 60, ha viatjat amb la llei del pèndol per esdevenir hegemònica. Gramscianament hegemònica. Insinuada per Ronald Reagan i Margaret Tatcher, que van perpetrar la introducció de la doctrina neoliberal; més tard, reivindicada per Fox News –el canal de Rupert Murdoch- i el Tea Party, que, ja sense complexos, van decantar el Partit Republicà cap a la ultradreta; i, finalment, aclamada per l’Alt-Right, la revolució conservadora ha sortit de l’armari sociològic per escarnir la correcció política i recuperar tradicions i valors superats per la postmodernitat mitjançant una croada moral i global amb flaires de la Cristiandat d’Occident.

“Sóc leninista”, diu Bannon. “Lenin volia destruir l’Estat, i aquest és el meu objectiu. Vull que tot col·lapsi, que col·lapsi el sistema”. La delirant referència a Lenin és calculada i provocadora. Res més allunyat del comunisme que Donald Trump, però la seva guerra oberta contra els grans mitjans de comunicació –The New York Times, Washington Post, CNN, Univisión...- als que acusa de manipular i mentir; la seva lluita aferrissada contra les elits –segons The New York Times, dels CEO (directors generals) de les 100 primeres corporacions americanes, cap ni un va donar suport a Donald Trump-; les invectives contra la totpoderosa indústria farmacèutica o les proclames contra les deslocalitzacions, el lliure mercat i la globalització i a favor del proteccionisme l’han convertit en un outsider, en un antisistema. Lluites, totes elles, arrabassades a una esquerra agònica o desapareguda i amb les que el multimilionari Donald Trump ha seduït a les capes damnificades per la globalització.

Hi ha, però, l’altra cara de la moneda ideològica. Una vessant perversa, letal i, certament, perillosa: el supremacisme blanc i el racisme, la homofòbia militant, l’antiintel·lectualisme, la batalla contra el feminisme, el negacionisme climàtic, el fonamentalisme cristià, la islamofòbia més arrauxada i la guerra declarada a la immigració. “Make America Great Again” –que ja va utilitzar Reagan el 1980- o el “Nosaltres, primer” són els eslògans de capçalera del moviment. I tot plegat, reproduït i amplificat sense escrúpols, aprofitant l’anonimat, mitjançant les xarxes socials, xats, fòrums d’Internet, Youtube...


La revolució conservadora no és, però, un fenomen exclusivament americà. A Gran Bretanya, per exemple, Breibart London -15 milions de visites mensuals- ha estat un dels motors de la campanya del Brexit. I de fet, els gurus que alimenten els columnistes i opinadors de l’Alt-right són els mateixos que han nodrit el nacional-populisme ultradretà del nostre continent: Friedrich von Hayek i Ludwig von Mises en economia; Julius Evola, Oswald Spengler, Alain de Benoist... Ja un llunyà 1984, un partit francès anomenat Front Nacional, encapçalat per Jean Marie Le Pen, més salvatge i menys depurat que l’actual, encapçalat per la seva filla, obtenia l’11% dels vots. Encara no espantava ningú. “És el seu sostre natural”, deien els analistes. Al llarg d’aquella dècada, el FN va arrabassar sense contemplacions el vot comunista de les barriades obreres de les perifèries urbanes. A les eleccions presidencials del 2012, Marine Le Pen va obtenir el 31% del sufragi obrer. Paral·lelament, la socialdemocràcia europea havia abandonat qualsevol reminiscència transformadora per refugiar-se en la confortable quietud del poder, dels escons, dels consells d’administració... La política esdevenia un apèndix estúpid de l’economia que és, al capdavall, qui imposa les normes.

Chavs és un excel·lent llibre d’Owen Jones que retrata la gradual demonització de la classe obrera britànica amb la complicitat del laborisme. Chavs és un terme que es podria traduir com poligoneros, ninis, xonis o canis, fills de la classe obrera, orfes de referents, que gasten els calés en cotxes tunejats i sabatilles de marca. Els seus pares van ser miserablement enganyats quan, en època de vaques grasses, els van fer creure que havien ascendit de divisió i que pertanyien a la pròspera classe mitjana. S’havia aconseguit l’anhelat somni liberal: eradicar la lluita de classes.

Timo Soini, líder de Finlandesos Autèntics (FA), un partit nacional-populista que va aconseguir el 19% dels sufragis el 2011, definia així la seva formació: “Un partit de la classe obrera sense socialisme”. A França –i no només a França- qui defensa amb més vehemència l’Estat del Benestar és el FN. Exigeix un ferri proteccionisme i la garantia i aprofundiment dels serveis públics, però ep!, pels autòctons i nadius. Ens trobem en una terra incognita imprevisible i desconcertant on les familiars coordenades que regien la batalla social –dretes i esquerres- han saltat pels aires. Assistim a una versió 2.0 d’apocalíptics vs. integrats amb múltiples fractures: els perdedors de la globalització i els que se’n beneficien; societat oberta “sense fronteres” i societat tancada de l’estat-nació; postmodernitat i tradició; cultura de govern i antisistema... I la més sagnant de totes: identitat i multiculturalitat. Una multiculturalitat mal entesa que massa sovint s’associa a allò que s’anomena “políticament correcte” i una afirmació identitària que guanya terreny amb la ultradreta del “Nosaltres primer”. Molt recomanable la lectura del llibre d’Amin Maalouf Identitats assassines, on explica la gestació d’aquesta afirmació identitària i les conseqüències paoroses a Ruanda, els Balcans o a l’Alemanya dels anys 30.

A Europa ens hem entestat en repetir una i altra vegada els errors comesos per generacions anteriors. Només cal observar les reivindicacions i les furioses diatribes islamòfobes de la miríada de partits europeus –a França, a Holanda, a Àustria, als països nòrdics, a Hongria...- que tard o d’hora podrien assolir el poder. Si la narrativa identitària s’imposa la conseqüència natural podria ser, i és una possibilitat, la neteja ètnica, una aberració que aquest continent ja ha viscut en altres ocasions.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris