ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
AUTOR
Siscu Baiges
Periodista de Solidaritat i Comunicació - SICOM, activista, cabrejat amb les injustícies
XARXES SOCIALS
13-02-2017
Volem acollir, però… en sabrem?

Una part dels refugiats i immigrants que han arribat a casa nostra voldrien marxar o han marxat cap a d’altres països europeus, sobretot a Alemanya. Són molts els ciutadans que se sumen a la crida de "Volem acollir. Obriu fronteres!" i esperem que en siguin moltíssims el proper dissabte a Barcelona a la concentració convocada per Casa Nostra Casa Vostra’. Però com es lliga aquesta oferta d’acolliment amb la marxa de part dels refugiats que ja havien arribat?

Al concert per a les persones refugiades celebrat al Palau Sant Jordi s’hi van exposar exemples del perquè n’hi ha que escapen de les seves llars, dels seus països. Persones homosexuals que són amenaçades en reconèixer la seva condició sexual, famílies a les quals les bombes han destruït les seves llars, nenes a les quals pretenen casar amb algú que no coneixen o sotmetre-les a ablacions genitals, pagesos als quals la mar ha engolit els seus conreus a causa del canvi climàtic, nois sense cap expectativa de futur per la misèria o la dictadura que els ha tocat patir...

Totes elles busquen una vida millor, més digna i tranquil·la, amb l’esperança d’un demà il·lusionant, engrescador, feliç.

Els ho podem oferir?

Els països de la Unió Europea es van comprometre a acollir centenars de milers de refugiats, llevat d’alguns estats que d’entrada ja van negar-s’hi lamentablement. Els que s’hi van comprometre no tenen cap pressa en fer realitat l’acord que van signar ara fa quasi un any i mig. Espanya no n’és l’excepció. A hores d’ara només han arribat a territori espanyol el 7% dels refugiats que hi havien de trobar acollida.

Des de Catalunya, i amb raó, es recrimina aquesta passivitat però cal demanar-nos si, de debò, estem preparats per atendre les persones refugiades que ens correspon acollir. A casa nostra, els refugiats són ubicats en albergs o habitatges on tenen les seves necessitats bàsiques cobertes però que hauran d’abandonar al cap de mig any o nou mesos. Després hauran de buscar un pis de lloguer, procés en el qual comptaran amb suport econòmic parcial de l’administració pública durant un any. En la primera fase els donen 52 euros cada mes i les seves activitats es limiten a l’aprenentatge d’idiomes i algunes activitats lúdiques. Miren a Alemanya i allà els esperen 400 euros mensuals i familiars i amics dels seus països d’origen.

Què faríem nosaltres en el seu cas?

El govern català ha posat en marxa una campanya perquè cinc voluntaris acompanyin a cada refugiat. N’hi diuen "mentors" i copia el model canadenc. El sirià Samir li explicava al periodista Marc Almodóvar de Público que “la gent és molt bona, l’equip d’educadors és molt bo, però el programa és un desastre. Si no hi ha recursos, per què ens acullen?”.

Benvingut sigui el voluntarisme. La crítica a la Unió Europea i al govern espanyol per la seva ignominiosa actitud davant aquesta realitat és absolutament justificada.

Però cal alguna cosa més.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris