ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
13-09-2016
Samarretes
Quin goig fa veure Xavier Trias vestit amb samarreta. M’arriben les fotos per gentilesa del seu cap de premsa en resposta a un comentari impertinent que vaig fer fa uns dies a la xarxa sobre l’exquisida indumentària de l’exalcalde de Barcelona. Més enllà del poc sentit de l’humor que gasten últimament els convergents –no sé si és perquè el ministeri de l’Interior no els deixa dir-se amb el nom d’un altre o perquè veuen cada dia més clar la magnitud de la seva tragèdia política-, haig de reconèixer que Trias està radiant sempre, sigui vestit d’Armani o amb samarreta independentista. Suposo que és el que té ser de casa bona i tenir una gràcia innata per moure’s per l’espai amb elegància: tot els queda bé.

Pel que es veu a les fotos, l’exalcalde deu tenir una bona col·lecció de samarretes regalades ben planxades i guardades a la calaixera del dormitori per la diligent assistenta. Suposo que gairebé totes són patriòtiques i segurament no en conserva cap de vermella perquè tampoc es tracta de passar-se de la ratlla i provocar un infart als Pujol amb els seus tics socialdemòcrates. Quina patxoca fa l’incombustible dirigent convergent i quina diferència amb l’espantosa visió de l’exalcalde Joan Clos dalt d’una carrossa ballant salsa com si no hi hagués demà i embotit en una samarreta tres talles més petita. Molts barcelonins encara arrosseguem el trauma per la visió i crec que ja seria hora de demanar a Ada Colau que ens subvencioni el psicòleg.

Fa uns dies una companya de feina acabada d’aterrar del més enllà s’exclamava de com vestim de malament els barcelonins sobretot a l’estiu i quina diferència amb els de Valladolid!, que fins i tot per sortir a tirar la brossa es posen les pells encara que estiguin a 40 graus. Molta samarreta i poca corbata, deia. I des que el sector de l’upper Diagonal s’ha tornat independentista per no perdre els privilegis de sempre, encara més suposo.

I pensant en el nostre look espellifat i en com ens agrada disfressar-nos amb samarretes amb eslògans inintel·ligibles, m’ha vingut el record de les Diades de quan jo era més jove. Per raons hormonals, la meva colla -fills tots de l’extraradi immigrant- va congeniar amb altres colles de barris molt benestants amb una llarga col·lecció de cognoms catalans compostos. L’11-S ens retrobàvem tots després de les vacances: uns pàl·lids d’haver passat l’estiu a la ciutat treballant i altres lluint morenor empordanesa o menorquina. Per un dia ells deixaven el polo Lacoste al calaix i es posaven l’uniforme casual de Diada, però es veia clar qui era de casa bona i qui no malgrat que ens intercanviéssim els fulards que va posar de moda Lluís Llach juntament amb les jerseis Privata i les sabates Pielsa.

Han passat molts anys i han plogut moltes pedres des d’aleshores, però hi ha coses que no han canviat gaire. Ara com abans, celebrar la Diada és retrobar-se amb amics i coneguts per explicar com és de divertit capbussar-se en aigües turqueses des d’un iot amb bandera espanyola com ha fet un Artur Mas de tornada de moltes coses. També és el lloc idoni per lluir i suar la samarreta. La pena és que, a diferència de l’ampli ventall de proclames i colors d’abans, reflex de la pluralitat de la societat catalana, ara tothom porta la mateixa i llegit el lema d’una, llegits tots. Quin gran negoci per a les entitats patriòtiques i quina falta d’imaginació més gran! Menys mal que l’any que ve ja serem lliures per vestir com vulguem.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris