ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
14-09-2016
El ‘procés’ en el lliure mercat

Els nacionalismes, com gairebé tot, també estan en el mercat. Igual que qualsevol vulgar mercaderia, es compren, es venen, es cotitzen i són objecte de màrqueting. Cosa que, traduïda a termes comprensibles, es redueix en definitiva als diners. No solament el de futurs, el que s'aposta en funció de les expectatives, sinó el de present. El que es gasta en el dia a dia del procés.

“La merda té certa tendència a dispersar-se, Bill, sobretot quan s'ajunten els diners i la ideologia”, li confessa el delinqüent al policia a Perfidia, el relat de James Ellroy que es desenvolupa en l'ambient de caça als japos, a la ciutat de Los Angeles, després del bombardeig de Pearl Harbor. I no li falta raó, a la llum de la història i la quotidianeitat. A què respon, si no, el desaforat ultranacionalisme de Donald Trump o el de Boris Johnson? Per què el nacionalisme holandès de via estreta, el de la grandeur de Le Pen i l'absolutament impresentable d'Hongria i Polònia? És solament qüestió d'afectes o conseqüència dels desastres de la crisi del capitalisme?

Ningú posa en dubte, sinó tot el contrari, que la deriva nacionalista que ens envaeix té molt a veure, com no, amb la precarietat i l'agonia de l’establishment. Però, tornant a citar a Ellroy: “Una moneda és una moneda”. És a dir, més enllà o al costat de les causes socials que expliquen o justifiquen els actuals nacionalismes, l'interès pecuniari, el càlcul de beneficis a curt, mitjà i llarg termini, no està absent. I si es té en compte la magnitud del negoci en qüestió, no és res d'estrany que hi hagi financers, especuladors, oportunistes i interessats disposats a treure profit contant i sonant del tema.

En qualsevol cas, en tractar-se d'una causa parcial o, en termes comuns, partidista, podria semblar que el finançament de les empreses nacionalistes correspon als partits o moviments polítics que els inspiren i sostenen. És a dir, a l'estil de les velles caixes obreres de resistència, quota a quota, moneda a moneda. Almenys, així ho proclamen els interessats quan se'ls pregunta d'on procedeixen els diners que gasten en els seus plans. N’hi ha que et reconeixen que hi ha fonts de finançament alienes a les seves organitzacions, però sempre d'amagatotis. Perquè, clar, és una vulgaritat parlar de diners quan estem jugant en camps tan nobles com la pàtria. L'església catòlica segurament també en sap molt de tot això.

Els nacionalismes, ningú ho dubta, resulten cars. El màrqueting, la comunicació, la consultoria en general, els recursos humans qualificats… estan pels núvols. I d'això i moltes altres partides, tiren molt les empreses patriòtiques. A la mínima, la despesa es dispara i no és possible fer-li front amb la caixa comuna partidària, amb les quotes dels afiliats, euro a euro. Llavors, com tot bitxo vivent, cal recórrer als crèdits i, si per a o per b, això no cola, doncs s'allarga la mà a veure què cau. Sempre hi haurà individualitats interessades i fins i tot gent de bona voluntat disposada a deixar anar una almoina per la causa I si amb això tampoc no s’hi arriba?

Llavors, apareix un altre tapat, segurament el més obscè i deshonest, que no és altre que els recursos públics. A ells, com és el cas del ‘procés’, s'acudeix de manera explícita i implícita, per la cara i d'amagatotis, subvencionant, pagant amb endolls, untant a tort i a dret… Per això, allò que és partidista, qüestió solament d'algunes forces polítiques, es presenta com el tot, l'interès general. O sigui, dit en plata, amb els diners de tots es finança l'empresa d'alguns.

I a l’escalf d'aquesta foguera, no podien menys que proliferar els negocis patriòtics, molts d'ells directament depenents o relacionats amb les institucions i uns altres que, aparentment, van per lliure, però que responen als inputs d'oportunitat. I així, entre pitos i flautes, el compte del procés, reconeguem-ho, molt difícil de fer, s'incrementa dia a dia. 4.000 milions? El doble, tres vegades més…? Potser hi ha qui ho sàpiga amb tot luxe de detalls i no estaria de més més que ho difongués, com han fet Josep Borrell i Joan Llorach a Comptes i contes de la independència. Mentrestant, els afeccionats podem entretenir-nos fent el compte de la vella del procés. Segur que el resultat no deixarà de sorprendre'ns, sobretot si ho comparem amb el que, en paral·lel, s'ha desviat dels fons destinats a finançar la sanitat, l'educació o la dependència, per posar algun exemple.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris