ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
03-05-2016
Ereccions espanyoles
El temps és relatiu. Ho deia Einstein i els polítics espanyols, sempre tan espavilats, ho han demostrat convertint una legislatura de quatre anys en una de tres mesos. Poc importa la frustració per un canvi polític més necessari que mai que no ha arribat, els recursos públics malbaratats en un moment de crisi econòmica tan greu, els sous que hem pagat als diputats i senadors més breus i inútils de la història democràtica moderna, i el vergonyós espectacle testosterònic que els líders polítics han donat marcant paquet i competint entre ells per veure qui la tenia més llarga i pixava més lluny.

La inutilitat demostrada per aquest ramat de mascles alfa em confirma la necessitat d’establir l’obligatorietat d’un examen psicotècnic com es fa en els processos de selecció de personal de les empreses. Aquest test d’aptituds s’hauria d’aprovar abans de la confecció de la candidatura per tenir dret a la corresponent subvenció pública i hauria d’incloure una prova específica per detectar corruptes, psicòpates, prepotents, borderlines, sexistes, dròpols i cabdills. Sé que els test no són infal·libles, però com a mínim es faria una bona neteja prèvia i s’evitaria que el dret a l’escó fos vitalici i passés de pares a fills.

Llegir que els diputats i senadors s’han dedicat aquests tres mesos a fer turisme a costa de l’erari públic per compensar el seu avorriment incrementa encara més la meva indignació. Resulta que durant aquest desgovern les Corts no han pogut elaborar lleis ni fiscalitzar el govern popular en funcions, però sí que han pogut organitzar fins a 27 viatges a l’estranger amb destinacions tan diverses com Tòquio, Ulan Bator, Montevideo, Luxemburg i Nova York. De moment encara no sabem quan ens ha costat la broma en total, però només en quatre viatges la xifra supera de llarg els 100.000 euros.

Vist com ha acabat al final el culebró, la meva conclusió és que quasi ningú ha estat a l’alçada de l’exigència democràtica d’arribar a un pacte que els havia imposat l’electorat el 20-D. Per tant, la incompetència demostrada els hauria d’inhabilitar per a futures aventures polítiques igual que en una empresa s’acomiada un treballador perquè no rendeix prou, i els primers a demanar responsabilitats haurien de ser els militants i els votants dels partits en qüestió. Lamentablement, no només això no ha passat, sinó que resulta que els mateixos incompetents tornaran a presentar-se a les eleccions del 26 de juny i ho faran com si res hagués passat.

La monumental presa de pèl no acaba aquí. A banda del postureig sobre la reducció de la despesa electoral, poca autocrítica pels errors comesos –començant pel surrealista pacte del PSOE amb Ciutadans-, poques dimissions i molts retrets a l’adversari he escoltat aquests dies, cosa que ja ens hauria d’alertar sobre el futur que ens espera si tornem a votar el mateix. Els mitjans de comunicació s’han apressat a publicar enquestes i a especular sobre possibles aliances i repeticions d’escenaris postelectorals. La perversitat del missatge és tal que al final resulta que els electors som els culpables de tot: del fracàs d’ara i del fracàs de juny si no canviem el vot o si ens abstenim perquè estem a la platja i tornem a entronitzar un ectoplasma.

Malgrat alguns ridículs canvis d’ubicació de candidates per fer veure que les llistes es renoven, jo tornaré a votar els mateixos a les ereccions del 26-J, tot i que ho faré tapant-me el nas com Nicolás Redondo. Votaré contra l’estultícia humana per fer la punyeta i portar-los la contrària. Votaré igual per provocar una úlcera d’estómac a uns polítics que no ens mereixem i per contribuir a desestabilitzar unes institucions que no són les meves i que em condemnen a cop de Constitució ignorant que sempre porto un llumí a la butxaca.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: