ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
Clara Esquena 21-11-2013
La condemna de Jasmine

Cada vegada que Woody Allen estrena pel·lícula es desencadena el previsible debat sobre si el film es troba entre els millors treballs del novaiorquès o bé en confirma l’imparable declivi cap a la morralla comercial. Seria aconsellable que la discussió es constituís en un subgènere del periodisme cultural; de ben segur que tindríem entreteniment per estona. Sóc conscient que és impossible arribar a un consens però, pel meu gust d’espectadora no experta, “Blue Jasmine” (2013) figura entre les obres més reeixides del director. Com és habitual, hi trobem un homenatge –o plagi, segons el criteri- al setè art. Hi són clares les referències a “A Streetcar Named Desire” (1951) d'Elia Kazan. També es presenten diversos temes recurrents en la seva obra: Els conflictes de parella postmoderns, les tensions subterrànies en les altes esferes i el problema de la culpa, després d’haver perpetrat un acte criminal. Una bona anàlisi freudiana permetria establir més d’un paral·lelisme amb la seva tèrbola vida personal, que no té res a envejar a les turbulències que pateixen els neuròtics personatges que recrea a la gran pantalla. També han corregut rius de tinta, sobre aquesta qüestió.

 

La musa “alleniana” que vaig recordar després de conèixer la caçafortunes que broda Cate Blanchett, va ser la càndida “Alice” (1990), interpretada per Mia Farrow. La seva parella d'aleshores es posava a la pell d’una senyora acabalada, que evocava la “Giulietta degli spiriti” (1965) de Fellini. Alice era una esposa submisa de la “high society” de la ciutat dels gratacels, empresonada en una gàbia d’or; havia comès el terrible error de construir tota la seva identitat al voltant d’un home de negocis milionari. A diferència de Jasmine, no se sentia còmoda en aquella realitat i per això iniciava un peculiar camí cap a la llibertat. De la mà d’un terapeuta oriental, trobava el seu humil paradís, ben lluny de la hipocresia que l’envoltava. Per contra, Jasmine no pot omplir la vacuïtat existencial amb res més que no sigui el consumisme compulsiu, satisfet gràcies a les martingales financeres de l’home al qual ha escollit pel volum de la cartera. Malgrat que tindria la meravellosa oportunitat de renéixer, al costat de la seva germana de San Francisco, es limita a reproduir el mateix patró que l’ha enfonsat a la misèria moral. Som al S.XXI i ara no s’albira cap bri d’esperança, en un horitzó devastat per l’orgia dels mercats.

 

La trampa en la qual queda atrapada la protagonista–malgrat que el director ho negui rotundament-, està inspirada en la davallada als inferns de Ruth Madoff, la muller del cèlebre farsant que va estafar 65.000 milions de dòlars a diferents inversors, a través d’un enrevessat frau piramidal. Es fa difícil pensar que Ruth no estava implicada, d'una o altra manera, en la trama corrupta que va teixir Bernard Madoff però el cas és que no va entrar a la presó. Amb tot, el lladronici va passar-li una cruel factura perquè va patir la mort per suïcidi del seu fill, el qual va delatar el seu pare i no va suportar la pressió de viure en una família de criminals. Actualment, la mare està psicològicament devastada i fa el que pot per recuperar el vincle amb el seu altre fill. Malgrat que la seva germana va ser una de les víctimes del monumental engany, va tenir la generositat d'acollir-la en el pitjor moment de la seva existència.

 

Al marge que "Blue Jasmine" pugui interpretar-se com un conte sense final feliç de la Gran Recessió, també té l'encert de retratar una realitat ben explícita als Estats Units i arreu del món. A "la gran poma", la competitivitat per trobar marit pot assolir els mateixos nivells que en l'àmbit laboral. No són poques les dones que persegueixen el seu somni a través del “marry up” -la recerca d'un cònjuge, generalment més gran, que està forrat de calés i els permet un ascens en l'escala social-. Algunes agències de cites tenen noms tan eloqüents com "Sugar Daddy". Els homes madurs i milionaris arriben a pagar fins a 20.000 dòlars per trobar una joveneta atractiva, a qui poder pagar tots els capricis. En el programa "The Millionaire Matchmaker" -emès en el nostre país a la cadena Divinity- es veu de quina manera profundament humiliant les candidates són avaluades com si es tractés de vaques en una fira de bestiar.

 

Personalment, em recorda un reportatge que vaig llegir sobre un mercat de núvies a Bulgària, en el qual es podien pagar fins a 10.000 euros pel dot de les noies. En les capes altes del poder, s'hi poden reproduir els mateixos mecanismes masclistes que en els indrets més empobrits del planeta. Enfundada en un glamurós vestit de Chanel, també pots caure en una profunda depressió. Un camí sense retorn possible.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris