La professió periodística viu una sotragada sense precedents. En relació amb el nombre de treballadors és, sens dubte, el sector que està patint amb més intensitat i dramatisme els embats de la recessió. En els últims dies hem tingut noves males notícies: la desaparició del diari gratuït Qué; la liquidació del diari digital La Malla.cat; l’ERO de 200 treballadors a la Cadena SER; les rebaixes salarials a El Punt Avui, que s’afegeixen a la dràstica reducció de plantilla dels últims mesos; l’imminent tancament del Canal Català, etc., etc.

Aquesta trinxada de mitjans de comunicació i de treballadors ve aparellada d’un fenomen també molt preocupant: la progressiva limitació del pluralisme mediàtic i la descarada decantació dels editors cap a posicions cada cop més progovernamentals, ja sigui per afinitat ideològica o bé per buscar aixopluc econòmic, en forma de publicitat i de subvencions. En les ràdios i TV de titularitat pública, la intromissió del poder polític ha esdevingut absolutament descarada, com ho demostren el nomenament de Julio Somoano com a nou cap d’informatius de TVE, la composició de la nova cúpula de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) o la identitat dels membres del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que acaba d’elegir el Parlament (l’únic periodista que era candidat a ocupar una cadira en aquest organisme, Salvador Alsius, ha estat rebutjat amb els vots de CiU i del PP; en canvi, ha resultat escollit Daniel Sirera, expresident del PP de Catalunya).

En aquest context tan precari i degradat, els periodistes tenen por: por d’incomodar els seus empresaris (i els governants que els emparen) i por de perdre la feina. Això es tradueix en un increment alarmant de la censura i de l’autocensura, fins a límits desconeguts en la història democràtica de l’Estat espanyol i de Catalunya.

Tradicionalment, els periodistes hem estat un col·lectiu valent i crític, arrapat als neguits de la societat i capdavanter en la denúncia de les deficiències i malvestats del sistema. Això, avui, s’ha acabat, precisament en el moment en què la feina lliure i compromesa dels periodistes és més necessària que mai.

Se’ns dirà: sempre queda Internet! Però ni els blocs ni Twitter no tenen la força i la consistència dels mitjans de comunicació amb vocació de masses fets per professionals. La revolució que ve reclama periodistes que l’expliquin!