18
Setembre
2014
ElTriangle.eu - Diari digital de Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Catalunya del Nord, Andorra, La Franja i Occitània

ElTriangle.eu - Diari digital de Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Catalunya del Nord, Andorra, La Franja i Occitània

CATALÀ CASTELLÀ
Per Jaume Reixach  20-07-2012
Fa 20 anys del 92
Ara fa 20 anys, Barcelona era una festa. La celebració dels XXV Jocs Olímpics va ser l’esquer per emprendre la revolució urbanística més important que ha conegut mai la ciutat, després de l’enderroc de les muralles i l’ordenació de l’Eixample ideada pel genial enginyer maçó Ildefons Cerdà.

Durant tot aquest temps, fins avui, hem viscut de la rifa olímpica i de l’impuls extraordinari que van donar a la ciutat els primers alcaldes democràtics: Narcís Serra i, en especial, Pasqual Maragall. Tot això, malgrat l’hostilitat manifesta de l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, que mai no va pair l’èxit incontestable de la gestió socialista.

Si Barcelona no està encara sumida en una profunda depressió –tot arriba–, és gràcies al turisme internacional que omple els hotels i tira de Visa a les artèries comercials de la Gran Encisera. Però el model de ciutat que va eclosionar amb els Jocs Olímpics ha entrat en decadència i la màgia del Cap i Casal s’està difuminant a tota castanya.

En contrast amb els alcaldes forts i plens d’entusisme que van construir i desplegar la marca Barcelona, l’alcalde Xavier Trias n’és l’antítesi. Li reconec la seva bonhomia i la voluntat de consens, però no és l’alcalde que necessita Barcelona. Tot i les ferotges crítiques mediàtiques –políticament interessades– que va rebre, Jordi Hereu li donava mil voltes!

Governant en precària minoria, amb el PP d’Alberto Fernández Díaz marcant-li el pas, Xavier Trias és un alcalde gris, anèmic i desorientat. Sap que és un batlle de transició i que a CiU ja es barallen per buscar-li substitut, amb l’intrigant Ferran Mascarell –convertit en el «príncep de les tenebres»– movent-li la cadira. Mai, en democràcia, la Casa Gran havia caigut tan baix.

Ara fa 20 anys, Barcelona era una ciutat alegre i optimista, que feia el big bang i s’obria al món. Avui, aquell miratge s’ha esvaït i en resta una ciutat apàtica i resignada, malvivint de les glòries passades i sense cap projecte engrescador de futur.

Històricament, el Cap i Casal ha estat el catalitzador de les energies expansives de Catalunya. Tots esperem un nou messies que desvetlli el país i la seva capital. I, mentrestant..., anem morint.
LES NOTÍCIES MÉS LLEGIDES