Ser pobre és dur, però encara ho és més ser ximple. El PP ha hagut d’empassar-se un gripau amb el copagament sanitari, després d’haver negat com sant Pere tres cops. I ho ha fet de la pitjor manera possible, com la banda de l’emplastre, calçant-se les botes d’atonyinar malalts crònics i jubilats a cop de pagament. Després es queixen que els mercats no hi confien. A Catalunya, a més, CiU no va dubtar des del primer moment. Continuem sent pioners a pagar més i abans que ningú.

Si l’objectiu és fer més sostenible el nostre sistema sanitari públic o que la gent accepti el valor pedagògic que res no és gratuït, el plantejament del copagament, ja sigui sobre els medicaments o sobre l’assistència sanitària (el denominat tiquet moderador), és equivocat. No és el mateix limitar l’accés a determinats fàrmacs o proves diagnòstiques que ser més selectius amb la cartera de serveis o racionalitzar la despesa sumptuària. En això últim, segur que hi estaria d’acord molta gent. Si les autoritats només se centren a donar cops de destral a la demanda dels usuaris però no racionalitzen l’oferta o accentuen la bona gestió, les mesures estan abocades al fracàs i la impopularitat.

El copagament dels medicaments, l’euro per recepta, és per definició injust, perquè no és progressiu. Tot i la modulació que s’introdueix amb relació al tipus d’usuari, afecta els medicaments i això, d’entrada, repercuteix sobre el col·lectiu de la gent gran i els malalts crònics sobretot. A més, trenca amb la universalitat i la solidaritat del sistema sanitari públic, fins ara finançat exclusivament amb càrrec als pressupostos, això és, amb els impostos que paga tothom en funció de la seva renda. El sistema s’hauria de continuar capitalitzant a través dels pressupostos sense soscavar les bases de l’actual model equitatiu i solidari.

Un estudi de 2010 de The New England Journal of Medicine analitzà l’impacte que les mesures de copagament britànic, centrades en el sobrecost del servei, van tenir en un col·lectiu de 900.000 beneficiaris de la sanitat pública agrupats en 18 centres d’atenció primària o ambulatòria i especialistes. El resultat demostra que es reduí un 20% el nombre d’usuaris de l’assistència primària, però augmentà un 2,2% l’atenció hospitalària i el nombre de dies d’hospitalització (13,4 dies de mitjana). Es produí un efecte de transvasament. A més, l’efecte fou més gran com més baix era el nivell de renda i en zones més depauperades. Els damnificats, com sempre, foren les persones amb menys ingressos i nivell educatiu. A més dels malalts crònics, hipertensos i cardíacs. El balanç econòmic real resultà un fiasco: descomptat l’estalvi que suposà el descens de visites ambulatòries, s’incrementà el cost global en 24.000 dòlars per cada 100 usuaris. Aquest és només un exemple de com el copagament no solament comporta un dèficit assistencial, sinó que resulta antieconòmic.

Governar és prioritzar. Abans de donar un cop de pagament al cap de la gent que està patint més la crisi en la seva carn, caldria abordar altres mesures com l’augment dels pressupostos de sanitat (6% del PIB), mentre que la mitjana de la UE se situa per sobre del 8%. Reduint altres capítols com, per exemple, la despesa militar. Realitzar campanyes de conscienciació sobre l’ús racional dels serveis de salut i dels medicaments. Fomentant l’ús de genèrics i fixant preus de referència més estrictes, d’acord amb l’eficàcia terapèutica real dels fàrmacs. Finalment, desburocratitzant la sanitat i coordinant millor els diferents nivells assistencials, amb coses aparentment tan senzilles com l’accés universal dels historials clínics.