Per saber on som, hem de tenir molt presents les coordenades. Després del "tour de force" de la Cimera de caps d'Estat i de Govern -i més enllà de la victòria pírrica aconseguida, gràcies a François Hollande, per Mariano Rajoy- en surten dues conclusions clares:

1. En el camí cap els Estats Units d'Europa, vivim un procés de recentralització de la Unió, amb l'assumpció per part de Brussel·les de competències estratègiques que fins ara restaven en mans dels governs estatals... i regionals. La cessió de sobirania afecta no només Madrid, sinó també la Generalitat de Catalunya, que, a ulls del poder comunitari, passa a ser equiparada a una més de les 270 entitats regionals que hi ha reconegudes a l'Europa dels 27.

2. L'Estat espanyol serà, més d'hora que tard, intervingut amb tots els ets i els uts. Els paorosos paràmetres del deute públic/privat generat en els últims anys són materialment inassumibles i això implicarà una acció contundent de la "troika" (Comissió Europea, BCE i FMI). És a dir, els "homes de negre" s'instal·laran a Madrid i aplicaran mesures draconianes: entre d'altres, la laminació de l'Estat de les Autonomies, incloent-hi Catalunya.

En aquest context, l'estratègia del "pacte fiscal" o del "concert econòmic" que propugna el president Artur Mas és, des de la perspectiva de Brussel·les, absolutament ridícula per improcedent. "Ara no toca": no ho diu només Madrid, també ho imposa -encara que no ho explicita, ni falta que fa- la Comissió Europea. Que una de les 270 regions de la Unió reclami en aquests moments "sobirania fiscal" quan la consigna és l'harmonització resulta una heterodòxia impertinent i menyspreable.

Catalunya es juga el ser o no ser de la nostra història mil·lenària. El problema ja no és l'Estat espanyol, el problema és la dinàmica centrípeta que ha adoptat Brussel·les per tal d'acontentar les exigències d'Alemanya. A l'Estat espanyol, els catalans encara tenim visibilitat i, mal que bé, ens fem sentir. En el marc dels futurs Estats Units d'Europa, que arriben a tota màquina, correm el risc d'esdevenir marginals i residuals.

És per això que el combat per la independència té avui més sentit que mai i és urgent. No per separar-nos d'Espanya, sinó per tenir la nostra identitat garantida en la nova Europa que s'està estructurant a marxes forçades des de Brussel·les. Si no som capaços de reaccionar amb agilitat i contundència, la Unió "ens matarà". Per tant, si a CiU li queda un bri de patriotisme, cal que dissolgui ràpidament el Parlament i convoqui eleccions. Per tant, si als independentistes els queda un bri d'intel·ligència, cal que articulin ràpidament una candidatura unitària on el primer punt programàtic sigui la convocatòria immediata d'un referèndum per decidir l'autodeterminació. El temps s'acaba. Correm-hi tots!