Teresa Pàmies va morir el 13 de març passat, a l’edat de 92 anys, a Granada, a casa d’un dels seus fills. Arran de la seva mort, l’Ajuntament de Balaguer, governat pel convergent Josep Maria Roigé, va anunciar que organitzaria una consulta ciutadana per decidir com s’honoraria l’escriptora, nascuda en aquesta ciutat de la Noguera, però, quatre mesos després, no se li ha fet encara cap homenatge ni tampoc s’ha convocat cap consulta al respecte.

En els cercles culturals balaguerins hi ha el temor que aquest oblit, deixadesa o manca de diligència obeeixi al tradicional «anticomunisme» de certs sectors de la ciutat, que temps enrere ja van impedir que a un nou centre escolar se li donés el nom de Teresa Pàmies. En alguns blocs personals es lamenta que Balaguer, tan orgullosa del seu passat, no hagi retut un homenatge com cal a una dona que en els últims anys s’ha convertit en la divulgadora més important de la ciutat.

La vida de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) es va veure marcada per l’exili, que la va portar, a l’acabar la Guerra Civil, a França i, posteriorment, a Cuba, República Dominicana, Mèxic, Belgrat i Praga, per retornar a Catalunya a l’any 1971. Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, va militar en organitzacions comunistes i es va casar amb Gregorio López Raimundo (1914-2007), exsecretari general del PSUC. Un altre dels seus fills és l’escriptor Sergi Pàmies. Entre els seus llibres hi ha títols destacats com Testament a Praga (1970), Quan érem capitans (1974), Va ploure tot el dia (1974), Gent del meu exili (1975), Memòria dels morts (1981), Jardí enfonsat (1992) o Ràdio Pirenaica (2007). La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi a l’any 1984 i al 2001 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció literària en català.