A les postrimeries de 2011 va córrer amb força la brama que "la Caixa" i Bankia havien encetat les negociacions de cara a una possible fusió. Tot i el desmentiment formal del president de l'entitat catalana, Isidre Fainé, diaris com "La Vanguardia" ho van trobar versemblant i, fins i tot, van donar volada a aquesta macrooperació que, segons es va dir, hauria creat (oh!) el primer grup financer espanyol.

Ja aleshores començava a ser un secret a veus en els cercles financers que Bankia -fruit de la fusió, encapçalada per Rodrigo Rato, de set caixes d'estalvis- era un monstre farcit de gravíssims problemes (indigestió de "totxo", enormes crèdits fallits, excessiva interferència política en la presa de decisions empresarials...). En aquest context, creia -i així ho vaig expressar públicament- que l'anunciada fusió "la Caixa"-Bankia, tot i que la seu social de la futura entitat es quedés a Barcelona, em semblava un error estratègic sideral.

El temps no ha trigat a donar-me la raó. Vista la magnitud del desastre de Bankia, que el nou president, José Ignacio Goirigolzarri, ha començat a posar en evidència, és obvi preguntar-se: què hauria passat si "la Caixa", com advocaven alguns "profetes" avisats, hagués culminat la fusió amb l'entitat madrilenya? Doncs és fàcil imaginar que, tot i la perícia professional de l'equip directiu de les "Torres Negres", els gravíssims problemes de Bankia que ara anem coneixent haurien contaminat, enverinat i destruït la solidesa de la nostra principal institució financera.

Tinguem-ho clar: amb 30.000 treballadors i més de 6.000 oficines obertes a l'Estat espanyol, "la Caixa" és el principal grup empresarial de Catalunya. Si hi afegim les seves participades industrials (Repsol, Gas Natural-Fenosa, Telefónica, Abertis, Agbar...) i financeres (Grup Inbursa, Bank of East China, Erste Bank, BPI...), a la Diagonal hi tenim un dels conglomerats econòmics més diversificats i potents de la Unió Europea. I tot això, creat i dirigit per catalans de pedra picada. Poca broma!

És evident que "la Caixa" ha comès alguns errors, com ara deixar-se arrossegar per la perversa moda de les "preferents" que, anys enrere, van emetre la pràctica totalitat de les entitats financeres. Però, des d'una perspectiva global, és incontestable que "la Caixa" és el gran èxit econòmic de la Catalunya moderna. La seva espartana cultura interna i la magnífica Obra Social que desenvolupa són els altres trets característics de la seva trajectòria centenària.

Per això, contemplant l'espaterrant ensulsiada de Bankia, síntesi de tots els pecats i excessos de l'eix Madrid-València, és inevitable comparar-ho amb la seriositat, discreció i solvència que, fins i tot en aquests moments de màxima incertesa, transmet "la Caixa". Un dels secrets del seu èxit empresarial? Impedir, amb mà de ferro, la ingerència dels poders polítics de torn en els seus organismes de direcció.