El personatge
Descobreix Francisco Polo, fundador d'Actuable.es, a aquesta entrevista amb internautes
NOTÍCIA COMPLETA
La metàfora de Spanair
Fa tres anys, obríem l’edició núm. 910 d’EL TRIANGLE amb aquesta portada que reproduïm a la dreta: un avió enlairant-se a l’aeroport del Prat. Volíem expressar, metafòricament, el moment que vivia Catalunya. La crisi del capitalisme especulatiu havia començat a fer estralls al Vell Continent, però el Govern de la Generalitat hi plantava cara amb iniciatives valentes per combatre el pessimisme i capgirar la recessió anunciada.
L’adquisició de la majoria accionarial de la companyia Spanair va ser una aposta arriscada, però necessària per tal de falcar la nova terminal de l’aeroport del Prat i per garantir la imprescindible internacionalització de Catalunya. En aquesta operació d’alta volada s’hi van involucrar a fons les principals institucions del país (la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, la Fira...) i alguns empresaris locals.
Vist en perspectiva, és obvi que la gestió de Spanair no ha estat prou satisfactòria. D’entrada, jo hauria canviat el nom de la companyia, molt malmès pel tràgic accident de Barajas de l’any 2008. També la tria de rutes comercials era manifestament millorable i estava mancada d’una dimensió transcontinental més nítida i ambiciosa. Finalment, la clamorosa absència de destacats empresaris catalans en el nucli accionarial de Spanair condemnava la companyia a restar, almenys transitòriament, en mans públiques, amb el perill que això comporta davant les autoritats comunitàries de Brussel·les.
Però els supòsits estratègics que, fa tres anys, van impulsar la compra de Spanair són avui plenament vigents... i més imperatius que mai! Catalunya necessita gestionar l’aeroport del Prat per no perdre pistonada en aquest món globalitzat i necessitem tenir una aerolínia de bandera per tal de no quedar condemnats a ser subsidiaris de Barajas/Madrid ni presoners de les predadores companyies low cost.
Artur Mas ha decidit liquidar Spanair. És un gravíssim error que pagarem molt car. D’entrada, pel forat financer que provoca en algunes de les institucions i empreses que hi han aportat capital (com la Fira, la Cambra, Barcelona Turisme, Catalana d’Iniciatives, l’ICF...). Abans de plegar, hi havia altres solucions que requerien, però, una experiència negociadora que el «Govern dels millors» no té.
En aquesta edició n. 1049 d’EL TRIANGLE obrim la portada amb un castell que fa llenya. És la metàfora de la Catalunya ensorrada que vivim avui.
L’adquisició de la majoria accionarial de la companyia Spanair va ser una aposta arriscada, però necessària per tal de falcar la nova terminal de l’aeroport del Prat i per garantir la imprescindible internacionalització de Catalunya. En aquesta operació d’alta volada s’hi van involucrar a fons les principals institucions del país (la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, la Fira...) i alguns empresaris locals.
Vist en perspectiva, és obvi que la gestió de Spanair no ha estat prou satisfactòria. D’entrada, jo hauria canviat el nom de la companyia, molt malmès pel tràgic accident de Barajas de l’any 2008. També la tria de rutes comercials era manifestament millorable i estava mancada d’una dimensió transcontinental més nítida i ambiciosa. Finalment, la clamorosa absència de destacats empresaris catalans en el nucli accionarial de Spanair condemnava la companyia a restar, almenys transitòriament, en mans públiques, amb el perill que això comporta davant les autoritats comunitàries de Brussel·les.
Però els supòsits estratègics que, fa tres anys, van impulsar la compra de Spanair són avui plenament vigents... i més imperatius que mai! Catalunya necessita gestionar l’aeroport del Prat per no perdre pistonada en aquest món globalitzat i necessitem tenir una aerolínia de bandera per tal de no quedar condemnats a ser subsidiaris de Barajas/Madrid ni presoners de les predadores companyies low cost.
Artur Mas ha decidit liquidar Spanair. És un gravíssim error que pagarem molt car. D’entrada, pel forat financer que provoca en algunes de les institucions i empreses que hi han aportat capital (com la Fira, la Cambra, Barcelona Turisme, Catalana d’Iniciatives, l’ICF...). Abans de plegar, hi havia altres solucions que requerien, però, una experiència negociadora que el «Govern dels millors» no té.
En aquesta edició n. 1049 d’EL TRIANGLE obrim la portada amb un castell que fa llenya. És la metàfora de la Catalunya ensorrada que vivim avui.
Últimes notícies de la secció Opinió
