Fa fred, molt fred, i, en comptes d'abrigar-nos, ens anem despullant. La caiguda de la companyia Spanair és una pèssima notícia per a Catalunya i, òbviament, per als 4.000 treballadors que, d'un dia per l'altre, s'han quedat sense feina.

Aquest desastre té molts responsables, però n'hi ha dos en particular que no poden fugir d'escola:

1. El Govern d'Artur Mas, incapaç de trobar una solució per tal que aquesta aerolínea, cabdal per a la viabilitat de l'aeroport d'El Prat, pogués remuntar el vol. Atesa la composició del capital social d'Spanair, CiU tenia les mans lliures per adoptar les mesures que considerés més escaients: des de canviar l'equip directiu de la companyia -si Ferran Soriano no els mereixia confiança- fins a endegar i liderar les negociacions per trobar un soci industrial o activar els mecanismes (l'anunciada taxa turística, per exemple) que permetessin el seu finançament transitori.

2. El nou Govern de Mariano Rajoy que, entre les primeres mesures adoptades, ha decidit congelar el procés de privatització d'Aena que hi havia en marxa i, en concret, de l'aeroport d'El Prat. Els experts ho han assenyalat reiteradament: el model centralitzat de gestió aeroportuària que hi ha a l'Estat espanyol és inèdit a Europa, tremendament ineficaç... i ruïnós. Per exemple a França -Estat jacobí de referència-, els aeroports són propietat dels consells regionals i de les cambres de comerç i tenen capacitat autònoma per negociar amb les aerolínies la seva política d'oferta de vols.

Els empresaris catalans -i el denostat Govern Tripartit- tenien un projecte, lícit i viable: convertir l'aeroport d'El Prat en un "hub" de connexions Est/Oest, amb línies de llarg recorregut que volessin directament a Tòkio, Pequín, Singapur, Nova York, Sao Paulo o Buenos Aires. Per aconseguir aquest "hub" hi havia dues potes imprescindibles: la gestió autònoma de l'aeroport d'El Prat i una companyia aèria de capital català que polaritzés el tràfic, talment com passa amb Iberia a Barajas, amb TAP a Lisboa o amb Air France a Roissy.

Aquestes eren les premisses que feien sòlid el projecte: sense Spanair no hi havia aeroport d'El Prat i sense aeroport d'El Prat no hi havia Spanair. Tot era qüestió de voluntat política i de diners. La inclusió d'Spanair a la xarxa Star Alliance obria un interessant ventall de complicitats i sinèrgies que calia anar concretant, com es va fer amb Singapore Airlines. Després de llargs -llarguíssims- estira-i-arronses, el ministre José Blanco va acabar obrint, a les acaballes de la passada legislatura, el meló d'Aena. La companyia catalana Abertis es va postular per gestionar l'aeroport d'El Prat, la Generalitat i la Cambra de Comerç tenien garantida la seva presència en el futur consell d'administració... Massa tard. El 20-N, amb l'aclaparadora majoria del PP, va engegar el projecte en orris.

Artur Mas tanca l'aixeta dels diners i mata Spanair. La ministra de Foment, Ana Pastor, atura "sine die" la privatització d'Aena i mata El Prat. La frustració és angoixant, el ridícul és espantós. Tots hi perdem.., però la causa de la independència ha guanyat un nou argument.