Poc abans de Nadal moria -amb 102 anys- Francesc Arnó. Mitja vida la passà a la República Argentina on s'hagué d'exiliar després de la desfeta de 1939.

A Barcelona Arnó va fer de linotipista a diaris com La Nau, L'Opinió, La Humanitat i Última Hora. Els seus coneixements del català, no debades va ser alumne de Pompeu Fabra a la Universitat, li permeteren corregir i revisar els textos que li arribaven abans que sortissin publicats. Sense militar en cap partit, se sentia proper a Esquerra Republicana de Catalunya.

Lluità al front de l'Ebre i, amb la derrota, i després de passar pel camp de concentració de Sant Cebrià, s'exilià a l'Argentina on la seva dona hi tenia familiars i on hi passaria més de cinquanta anys. Allà tirà endavant Ofitec, Oficina Técnica del Libro, una empresa gràfica de gran prestigi i fou professor de l'Instituto Grafotécnico, que era una escola de periodisme. Des del Casal Català de Buenos Aires, impulsà el teatre amateur, una afició, la del teatre, que li venia del fet d'haver nascut a tocar del Paral·lel. Hi coneixeria la seva admirada Margarida Xirgu i l'actor Albert Closas. I encara tenia temps per participar a les reunions de la penya del sòviet, que presidia Manuel Serra i Moret i de compaginar i corregir la revista Galeuzca on hi escrivien, entre molts d'altres, Luis Seoane, Pedro de Besaldúa i Serra i Moret...

Amb la desaparició d'en Francesc Arnó se'n va, probablement, l'últim testimoni d'aquella generació dels anys trenta que va tirar endavant tantes i tantes capçaleres que formen part de la nostra història perodística, ara tan reivindicada. Arnó hi contribuí com a linotipista, amb la intel·ligència i l'esforç per la feina ben feta. Poc abans de morir vaig tenir ocasió d'entrevistar-lo. Aquella entrevista acabava amb unes reflexions sobre la seva vida: “jo sempre he estat fidel a Catalunya, des de la infantesa. Crec que era un deure i una vocació. S'ha de tenir vocació per Catalunya, saber què significa Catlunya i què ha significat a través de la història”.

Que descansi en pau.