ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
28-01-2012
“’L’‘ascensor social’ català és meritocràtic, però ha exclòs els pobres i ara es frena pels joves”
Xavier Martínez Celorrio - Sociòleg. Coautor de l'estudi 'Educació i mobilitat social a Catalunya'
Considera que agrupar alumnes per capacitats és “antieducador i alegal”, però “està consentit”. Segons ell, la mateixa institució està dient als que són en grups baixos que no espera res d’ells
Víctor Saura
Com ha funcionat l’ascensor social a Catalunya?
Hem descobert que entre la població adulta (25-64 anys) només el 22% reprodueix la classe social dels pares, mentre que el 78% s’ha mogut, cap amunt en ascens social (46%) o cap a baix (22%) en descens de classe respecte als seus pares. Per tant, gairebé la meitat dels adults catalans han conegut l’ascens de classe intergeneracional, i això ens col·loca amb països d’alta mobilitat absoluta, com Suècia i Holanda.

Això avala la retòrica pujolista.
En part. El que passa és que en el cas català la meitat d’aquest flux s’ha concentrat en les classes intermèdies-baixes, és a dir, la petita burgesia, els empleats no manuals i la classe de quadres i tècnics intermedis. Per tant, el volum de mobilitat és molt alt, però els trajectes són curts. La nostra zona d’arribada massiva és la classe intermèdia-baixa, mentre que en països com Suècia i Holanda és la formada per les classes mitjanes professionals.

Quin paper té el sistema educatiu en aquesta alta mobilitat social?
En preguntar-nos si els orígens socials marquen els destins de classe dels fills, hem trobat que no ho fan, sinó que els destins de classe als quals arribem vénen determinats per l’educació, alta o baixa, que assolim. L’educació és el filtre de la jerarquia social i alhora el principal factor reductor de la rigidesa classista perquè ha servit per emancipar-nos dels nostres orígens socials. Per això diem que Catalunya segueix una mena de pauta meritocràtica. Però les desigualtats continuen existint.

Com i on?
Per la desigualtat de resultats que genera el mateix sistema educatiu. Hem comprovat, per exemple, que el factor pobresa és el que més influeix a l’hora d’assolir una formació postobligatòria. És a dir, si neixes en una llar pobra, tens 14 vegades menys probabilitats d’assolir una titulació postsecundària que si neixes en una llar que no ho és. Per tant, el nostre sistema educatiu discrimina molt i exclou en funció de la variable renda. I per això diem que és una meritocràcia restringida, que no promou la igualtat real d’oportunitats, sinó que castiga i penalitza els més pobres. Si alhora hem descobert que només el 27% de les llars pobres tenen alguna mena de beca per als seus fills menors de 16 anys, i que a més és irrisòria, no podrem parlar que el sistema educatiu català sigui realment meritocràtic.

Què més han constatat?

Que qui més s’ha aprofitat del procés d’expansió educativa són les classes més altes, els fills de la classe directiva (I) i de la classe professional (II). Això era previsible. En l’expansió educativa s’aprofiten primer les classes més ben posicionades i a poc a poc s’hi va agregant la resta, de tal manera que les classes més altes acostumen a mantenir sempre un diferencial d’avantatge constant sobre els fills de la classe més baixa. De fet, des de mitjan anys 90 no hem reduït aquest diferencial i per això s’ha estancat la desigualtat d’oportunitats per assolir títols superiors.

Per tant, els nens catalans competeixen o no en igualtat d’oportunitats?
No, des del moment que és un sistema no inclusiu, on els nens més pobres, que són els que més necessiten el recurs educatiu, són els més penalitzats. Per tant, s’hi dóna una mena d’efecte Mateu: qui menys té menys rep, i a l’inrevés, es reforça el capital cultural dels qui parteixen amb avantatge. Per això recomanem repensar un nou sistema de beques i un esquema real d’igualtat d’oportunitats que beneficiï les capes socials més vulnerables.

Per què no és eficaç la política de beques i no fa reduir el fracàs escolar?
Hi ha un conflicte encara no resolt entre l’Estat i la Generalitat, perquè la política de beques no universitàries està centralitzada a Madrid. I aquest disseny centralista de repartiment de beques perjudica els catalans pobres, la qual cosa és inadmissible des del punt de vista de la justícia social. És una política ineficient, erràtica i que evidentment fa incrementar la desmotivació i la pèrdua d’aspiracions educatives, i en definitiva el fracàs escolar i la reproducció social. Suècia inverteix sis cops més que Catalunya en beques. Aquesta feble inversió i la manca de prioritat política fan que continuem veient el fracàs escolar de les classes més baixes com una cosa natural. Falten veritables programes d’acció positiva i de beques per augmentar la motivació escolar, i fer canviar les rutines tradicionals en les maneres d’ensenyar, d’aprendre i d’avaluar dels instituts dels barris més vulnerables.

Cal fer rànquings d’escoles, com a la Gran Bretanya?
L’avaluació d’escoles s’està fent necessària i els ministeris d’educació han d’acumular evidències sobre els resultats educatius en cada centre, però una cosa és això i una altra publicar aquestes dades sense depurar, i jerarquitzar-les en rànquings. Aquesta visió tecnocràtica i mercantilista de l’ensenyament només serveix per incrementar les desigualtats de resultats i estigmatitzar les pitjors escoles. En competir, els centres maximitzen la selecció de l’alumnat, cosa que provoca que els pitjors alumnes o els menys desitjats acabin a les pitjors escoles, que són les situades en barris més pobres.

I l’agrupació d’alumnes per capacitats?
El tracking és antieducador i alegal, però està consentit. Els nanos encasellats en un grup de nivell baix es perpetuen en un itinerari curricular empobridor i desmotivador. És la solució fàcil que troba el professorat més tradicional. Pot pacificar la convivència als centres, però va en contra de la inclusió educativa i de la formació d’alumnes amb múltiples intel·ligències, talents i capacitats. Al revés, els classifiquem de tal manera que als alumnes col·locats en les aules brossa la mateixa institució els està dient que ja no espera res d’ells.

Hi ha molta gent que això de parlar de classes socials ho troba anacrònic.
Perquè predomina una censura ideològica, que, en canvi, no s’aplica quan un biòleg analitza una cèl·lula o un astrònom un planeta. Evidentment, els sociòlegs, en tant que científics, treballem amb aquest concepte, perquè les classes socials mai no han deixat d’existir. Aquesta aversió no s’entén gaire, perquè el concepte de classe no necessàriament ha d’estar lligat a la teoria marxista. Una altra cosa és que s’hagi diluït la consciència de classe... fins a l’esclat de la crisi.

El llenguatge polític ja no l’accepta?
Ni el polític ni el mediàtic. En canvi, The New York Times fa alguns anys va publicar un monogràfic titulat Class matters (‘La classe importa’), consultable a Internet, en el qual bolcava un munt d’indicadors de desigualtats en funció de les classes socials dels EUA. Als EUA i a la resta d’Europa es parla de classes socials sense anatema, perquè són països amb més tradició sociològica, i, en canvi, aquí els mateixos periodistes fan d’això un concepte tabú, quan no ho hauria de ser.

L’ascensor social funcionava millor abans?
Fins al 2009 ha funcionat d’una manera molt fluida, però hem de tenir en compte que això és el resultat agregat de molts processos històrics. Partíem de molt a baix, perquè fa 50 anys pràcticament la meitat eren pares de classes obreres i populars, i, per tant, és evident que el volum d’ascens ha estat molt alt. Els nascuts entre el 1951 i el 1960 han conegut la mobilitat ascendent més alta, amb una taxa d’ascens social de gairebé el 55%. Però en el futur ja no serà així, perquè el que ara predominen són les classes mitjanes i, per tant, a la cohort més jove del nostre estudi (els nascuts entre el 1971 i el 1980) predomina molt més la immobilitat. La tendència ara és un reforç de l’herència social i alhora una major lluita competitiva als nivells intermedi i alt per mantenir l’estatus.

M’ha sorprès l’ús del concepte meritocràcia com un valor positiu. Jo l’associo amb doctrina neoliberal i escoles de negocis.
Sí, és un concepte molt carregat d’ideologia i de múltiples significats. El filòsof nord-americà John Roemer fa una distinció entre la igualtat d’oportunitats, que afectaria el sistema educatiu, i la meritocràcia, aplicable o no a la divisió del treball i als processos de reclutament de la mà d’obra ja educada. Com menys classista sigui el sistema educatiu i més meritocràtic el reclutament en empreses i administracions, més fluida i justa és una societat perquè fa redistribuir les oportunitats de forma equitativa. L’esquerra sempre ha defensat la igualtat d’oportunitats com a via meritocràtica d’ascens social i d’equitat. La nostra recerca examina a fons si això s’ha complert o no.

O sigui, que visca la meritocràcia?
A veure..., aquesta pauta neoliberal de mercantilitzar l’educació suposa una involució cap a la parentocràcia, que és el model antagònic a la meritocràcia, en una mena de retorn al segle XIX i als privilegis de casta en plena societat del coneixement. Les mobilitzacions del professorat de la xarxa pública a Madrid són tota una reacció contra la parentocràcia que les polítiques conservadores volen instituir. En el cas català, que els orígens no hagin determinat els destins és indici d’una societat tolerant on no s’ha preguntat la procedència i s’ha recompensat l’esforç i la superació. Per cert, del concepte d’esforç també hi ha hagut una apropiació de la dreta, igual que el de llibertat.

Sempre hi ha algú amb la cantarella que hem de recuperar la cultura de l’esforç.
Això és un eslògan carregat de significats i desfigurat per la dreta. L’han aplicat com a reactiu davant la presumpta baixada de nivell de la LOGSE, sense entrar a criticar un currículum sobrecarregat i les didàctiques magistrals que desmotiven l’esforç, la creativitat i l’afany de saber entre els alumnes. El tema clau no és tant la cultura de l’esforç davant un model escolar que és del segle XIX, sinó redefinir un currículum democràtic, valuós i desafiant per als adolescents digitals del segle XXI, que seran adults en societats globals i multiculturals.

Accediu al resum executiu de l'estudi sobre mobilitat social a Catalunya aquí.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris