Alex Romaguera
Com pot actuar Pedro Morenés, el nou ministre espanyol de Defensa, amb la indústria de l’armament, de la qual ha estat directiu?
Facilitarà la relació amb les empreses i, amb l’obligació de resoldre el dèficit d’Espanya per la compra i pel manteniment d’armes –el té hipotecat fins a l’any 2040–, intentarà corregir alguns contractes per no perjudicar-les. No tindrà altre remei, doncs, que anul·lar alguns dels compromisos contrets o, si no pot fer-ho, trobar altres ministeris perquè paguin el dèficit. Haurà de tirar per un cantó o per un altre.

Podrien desviar-se partides d’altres ministeris cap a Defensa?
És probable. Defensa ja és el ministeri que menys ha disminuït els seus pressupostos, condicionat per projectes que arrossega des dels anys vuitanta. És el cas de l’Eurofighter, dissenyat en plena Guerra Freda, on es necessitava un avió de combat contra els països de l’antic Pacte de Varsòvia. El seu disseny, l’ensamblatge i les primeres unitats tenen un cost que s’ha de repartir entre els països inversors, que en el seu moment van acordar els avions que comprarien. Respecte a l’Eurofighter, Espanya encara està lligada amb el fabricant, amb qui ha hagut de renegociar la compra a 40 anys per manca de liquiditat. És a dir, l’any 2020 rebrà un producte que ja no necessita, perquè avui les forces armades volen avions no tripulats amb els quals afrontar els nous conflictes. Morenés ha de treure diners d’on sigui, conscient que per a tot no n’hi ha.

El projecte de l’escut antimíssils, que Rodríguez Zapatero va pactar per desenvolupar-lo en la base nord-americana de Rota, també podria sufragar-se esgarrapant recursos d’altres àrees?
És una prioritat d’Estat, perquè es té previst destinar Rota per tal que els vaixells de guerra que circulen pel Mediterrani hi facin el manteniment. El rol d’Espanya és autoritzar l’atracament de vaixells, que portaran míssils nuclears. Això forma part dels acords de l’antic Govern socialista amb els Estats Units, els quals l’actual Executiu del PP pensa mantenir de totes totes.

Heu denunciat que el darrer informe europeu sobre l’exportació i el comerç d’armes, referit al 2010, està mancat de dades i fa referència que l’Estat espanyol ha ocultat informació sobre la venda d’armament a 15 països en conflicte. La transparència és l’assignatura pendent?
Hem de recordar que les relacions comercials pesen molt. En la mesura que un país té una indústria d’armes, cas de l’espanyol, com més material fabriqui, més barats seran els costos dels seus projectes, raó per la qual ha de vendre a tercers països. En aquest sentit, l’Estat espanyol no hi té escrúpols. L’altre element és que les exportacions obeeixen a interessos de política exterior. Sovint serveixen com a penetració d’altres indústries, siguin extractives, de telefonia o de la construcció. Alguns estats, com l’espanyol, estableixen mesures de suport als països on, amb la venda d’armes, poden introduir altres sectors. Així, la Xina arma el Govern del Sudan a canvi d’extreure-hi petroli, de la mateixa manera que Espanya estableix amb el Marroc una relació similar.

Té poc en compte la situació del país pel que fa als drets humans?
Ho posen de manifest els seus acords amb Ghana, el primer receptor de municions espanyoles. Què hi passa, allà, perquè aquest país rebi tants milers de cartutxos? Que el Govern espanyol hi té interessos. No trobarem cap altra valoració que no siguin els beneficis comercials que en pot treure.

Quant a les mines antipersones i a les bombes de fragmentació, què passarà amb les empreses espanyoles que han de tancar després que el Govern anterior signés el conveni pel qual es compromet a deixar de produir aquestes armes?
Això no té marxa enrere; però, atesa la relació del nou ministre amb aquesta indústria –va ser directiu d’Instalaza SA–, podria compensar les empreses fabricants amb altres activitats que els permetin eixugar les pèrdues i afrontar l’actual període de crisi.

L’exigència per part del moviment pacifista i dels partits d’esquerres d’un Tractat de Comerç d’Armes estarà condicionada per l’actual moment de crisi?
La crisi no l’afectarà, ja que és una decisió profunda marcada per la necessitat que hi hagi per primer cop al món un acord relatiu a les exportacions i a la fabricació d’armes convencionals. Això el fa urgent, però també és possible que el contingut sigui frustrant per les expectatives creades. Molts països no estan disposats a fer gaires concessions, mentre que els Estats Units ja han rebutjat d’entrada qualsevol tractat que limiti el trànsit d’armament. Així doncs, podria quedar en paper mullat.

La cursa d’armes no tindrà aturador?
Des de l’any 2000, els pressupostos de Defensa del conjunt de països del món han augmentat sense parar, arribant a ser superiors al del període de Guerra Freda. El 2011 s’ha gastat més en armament que l’any 1987. I, si bé Europa tendeix a disminuir la inversió, els coneguts per països BRIC (el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina) s’han llançat a una cursa desenfrenada. Des de la societat civil haurem de continuar la nostra tasca de pressió i de denúncia.