Ignasi Franch
Que el títol del disc provingui de la peça instrumental Raó de viure, i no d’una cançó més accessible, s’ha d’entendre com una declaració d’intencions?
No, no. Senzillament, hi ha títols que se’m queden gravats, i feia temps que volia anomenar així un elapé. El trobo interessant, perquè no necessitem una raó per viure. Som aquí i no sabem per què: el motiu és la vida mateixa. Encara que hi ha moltes petites i valuoses raons, com els meus néts, que surten en la portada del disc.

Ha construït el disc a partir de gravacions fetes al llarg d’una dècada. El procés acaba sent molt diferent del de llogar un estudi i estar-hi unes quantes setmanes. És més íntim?
Sí. Així és com faig els últims discos. M’he fet a casa un petit estudi, i quan se m’acut alguna peça, la gravo. Normalment, prefereixo usar la primera o la segona presa, amb petits errors i tot, perquè després perds la frescor original. Vaig guardant peces, i de tant en tant decideixo fer-ne un disc amb una idea bàsica que pot anar variant, fins que als últims mesos hi dono la forma definitiva. Alguna cosa sí que la gravo expressament, com la cançó en què canta Sílvia Pérez Cruz. Altres temes han estat al calaix durant vuit anys, com una nova interpretació de Sardana flamenca. La primera versió era una mica tosca; aquesta val més la pena.

La seva música ha incorporat elements del jazz, de la música clàssica, del flamenc. Ha treballat dins de l’escena progressiva i en la cançó amb Ovidi Montllor. Tot ha deixat un pòsit, i la seva obra actual és difícil de classificar.
És que mai no he estat un guitarrista clàssic, ni flamenc, ni de jazz, ni de res. He après una miqueta de tot i he anat incorporant coses. Als anys noranta vaig fer peces una mica complicades, contemporànies. Posteriorment he fet un camí invers: amb l’edat vaig simplificant.

I què és el que vol donar a l’oient? Emoció, bellesa?
El que vull és oferir una bellesa amb contingut, que aporti una emoció. La música que no m’arriba al cor no m’interessa. Si només impressiona tècnicament… és com veure algú corrent els 100 metres llisos en nou segons i escaig: ho veus i ja està, s’ha acabat. En canvi, l’art que surt de dins i emociona tant se val que estigui fet ara o fa 200 anys; té el mateix valor. El mateix tema Raó de viure, per exemple, neix d’un estat d’ànim, d’un moment d’aquells en què no tems res ni esperes res. Està gravat sense pressa, sense conflictes harmònics ni de cap tipus.

Aquesta simplicitat arriba a ser complicada de definir…
S’explica per si mateixa. A més, les composicions instrumentals són molt diferents de les cançons, són abstractes. La música que sentim als mitjans de comunicació et diu: «Mira que bonica i que senzilla que sóc, i que fàcil de cantar»; ve a convèncer-te. Amb la música de veritat trobo que és l’oient qui ha de fer el pas per entendre-la, per entrar-hi. Per fer aquest acte, potser hi hauria d’haver un nivell cultural general una mica més alt. I això és responsabilitat també de les institucions, de l’escola…

Ara sembla que cada cop menys gent valora el concepte del disc, no sols com a objecte físic, sinó també com a obra acabada que va més enllà del contenidor de cançons.
Doncs si a mi m’agrada una composició, vull l’objecte, vull tenir tota la informació, la portada, les fotos, les altres peces. En tot cas, crec que el públic de la clàssica o del jazz no és el mateix que el del pop, i que encara hi ha qui valora més aquests tipus de coses.

Però el perfil d’oient que predomina no és aquest...
Al meu parer, hi ha un problema cultural. És evident que el pop-rock és un fenomen mundial, i és normal perquè al cap i a la fi és la música popular. Però que hi hagi tanta diferència de seguiment respecte a les altres propostes em sembla sospitós. Entenc que agradin les cançons de moda –jo també he cantat cançons de The Beatles o de Michael Jackson–, però la gent que escolta això normalment no arriba a conèixer Mahler o Duke Ellington. Només coneixen propostes efímeres, realitzades per fer negoci. Ens volen barrejar les coses, fer-nos creure que la cultura de l’oci és l’art, quan això últim és quelcom de completament diferent: és una cosa profunda que existeix per si mateixa, no per vendre discos.

Els seus últims elapés estan caracteritzats per una certa pausa. No estan exempts de tensions, però sovint projecta serenitat enlloc de les urgències d’altres virtuosos de la guitarra. Això va amb l’edat, amb l’aprenentatge?
Segurament amb les dues coses. Jo ja no tinc els fogots dels 25 anys, ni necessito córrer o convèncer ningú. Tampoc no crec en el virtuosisme, que moltes vegades distreu de la música. Una peça molt ben tocada pot no dir res. Per a mi, el veritable virtuosisme és transmetre emocions, no fer les escales més de pressa. Ara tothom vol córrer, i és francament pesat. Per això cada cop m’agrada més la música del segle XVI.

Potser ara les pauses entre notes, els silencis, van a contrapèl d’aquest present de saturació perceptiva…
Hi ha por del silenci, però és importantíssim. Miles Davis ens ho va ensenyar fa molts anys, ens va fer sortir d’aquella impressionant cascada de sons de Charlie Parker. Va decidir que tot allò no calia, que amb dues notes es podia expressar millor que amb trenta-dues. Després del jazz he passat per molts altres territoris, però he intentat tenir sempre present que s’han de deixar espais, que els pensaments i els sentiments s’escolen a través dels silencis. Si ho omples tot de notes, no permets que l’emoció es faci present.

En els últims anys transita per un camí que, encara que sigui agradable, no és popular. Suposo que està preparat perquè molta gent no faci l’esforç d’acompanyar-lo...
Hi entrarà qui tingui ganes d’entrar-hi, qui se senti cridat. No passa res. I aquí tornem al tema del nivell cultural: com més educació, més gent preparada per entendre Mahler o Stockhausen. El que és preocupant és com, quan les coses van mal dades, el primer que rep és la cultura, que és la identitat del poble. És que ens volem carregar la nostra pròpia personalitat? La cultura també és conèixer i tenir memòria. I això ja ve dels anys vuitanta, que van ser una hecatombe. Als setanta hi havia veritable gana: vam omplir el Poliorama dues setmanes amb un recital de poesia! Després, tot se’n va anar a fer punyetes.

Què va passar?
L’Ovidi va pronosticar que hi hauria una sèrie d’artistes dels quals es deixaria de parlar, i tenia raó. La política en va tenir una part important de culpa, juntament amb els mitjans de comunicació... i amb les mateixes persones, que també som prou grans per saber què volem acceptar i què no. Teníem una col·lecció de músics impressionants que de cop va semblar que ja no hi eren: Jordi Sabatés, Kitflus, Jordi Bonell, Joan Albert Amargós... On són? Els sentim alguna vegada per la tele i per la ràdio? Ens fan desaparèixer. Ni tan sols ens coneixen gaires intèrprets de jazz: és com si fóssim la baula perduda! Alguns s’han sabut espavilar, però la majoria estan molt perduts. Jo sé què fa Jordi Sabatés perquè sóc amic seu i sé que fa musicacions de cinema mut que tenen ressò internacional, però la majoria de la gent no se n’assabenta. Els vuitanta van ser una desfeta, i ara han passat tants anys que no sé com ho arreglarem.

Una de les musicacions de poemes que inclou al disc és Que sigui la meva ànima, que aborda problemes de fe. Hi ha quelcom d’espiritual en les belles contemplacions instrumentals de Toti Soler?
Sí, sobretot en els temes instrumentals, excepte a «Sardana flamenca». Si alguna cosa té la meva obra, és espiritualitat. Vull anar cap a dins, no cap a fora. Intento oferir sentiments que he tingut i que he traduït en sons.

I aquesta espiritualitat abraça una religió?
Jo crec molt en l’espiritualitat, però no que aquesta es dirigeixi a unes formes externes que em semblen instruments de control de la gent. Si fos per mi, aniria més cap a l’anarquia, encara que és una paraula estigmatitzada i potser s’ha d’explicar: parlo de llibertat absoluta, i també de respecte absolut pels altres. La religió i la política, al meu entendre, són maneres de marcar el territori, fenòmens antisocials. Pot haver-hi persones que necessitin que les dirigeixin, però... som en un univers per descobrir, viatgem a una velocitat enorme vés a saber cap a on! No hi ha certeses, ni seguretats.