Berlín i París ho han aconseguit. Al Consell Europeu d’aquest divendres han assolit imposar les seves reformes a 23 dels 27 països de la Unió Europea (UE), amb l'única opsició frontal del Regne Unit, que s’ha negat a acceptar una sèrie de polítiques que protegeixen essencialment l’euro i no ofereixen garanties ni per a la lliura esterlina ni per als interessos de la City londinenca. Hongria també va dubtar durant unes hores però avui ha subscrit l’acord.

L’Europa que resultarà del pacte franco-alemany és una unió en la que els mercats, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) tindran un gran poder de decisió, inclús sancionador, sobre les polítiques fiscals i els pressupostos dels estats membres. Això comportarà una evident pèrdua de sobirania tant nacional com ciutadana, ja que les mesures preses responen evidentment a les demandes dels grans interessos econòmics mundials, d’Alemanya i França, però no dels representants electes de la tota la ciutadania europea. El control del dèficit per part dels estats i la limitació de l’endeutament segons directrius comunitàries resten poder de decisió als estats membres i els fan abaixar el cap i obrir les portes a més retallades socials per tal d’assolir aquests objectius.

Les receptes de Merkozy són les receptes dels lobbys financers. Com a exemple hi ha l’acord per reforçar amb 200.000 milions d’euros provinents d’Europa l’FMI, organisme amb dubtoses actuacions arreu del món, que ha recomanat receptes a diversos països que s’han demostrat totalment inútils. La por a la vulnerabilitat financera europea ha dut Merkozy a aquestes receptes, però hi ha dubtes raonables que només amb aquests canvis s’eviti una altra crisi de deute i de les primes de risc. Caldria aplicar també control i taxes a les transaccions financeres, limitacions a aquestes i/o controls sobre l’especulació, però qui dicta les normes no se’n posarà cap que pugui afectar el seu negoci. És el problema quan qui fa les normes no és el polític sinó que li són dictades pel banquer.