Després de provocar guerres i crisis de tota mena arreu del planeta, el neoliberalisme amenaça avui de destruir Europa. Com veu tot el que està passant?
Efectivament, ara és el torn de la UE, però convé recordar que la crisi va ser generada als EUA i a la Gran Bretanya, països on més s’ha desreglamentat i on les finances han gaudit de major llibertat. Ara ens toca viure les mateixes polítiques que des dels anys vuitanta s’han imposat al sud, on els darrers deu anys són coneguts com la dècada perduda. L’austeritat no porta mai a una economia sana ni a un progrés per als pobles, sinó que serveix per reduir les despeses i serveis socials i per donar-los com a carnassa per al capital, una bèstia que no pot deixar de devorar tot el que té a l’abast.

Com s’ha generat aquesta situació?
Les crisis han estat recurrents des de l’inici del capitalisme al segle XVII, però arran de la desreglamentació neoliberal dels anys vuitanta se succeeixen a una velocitat extraordinària. Gran part del que vivim ara ho devem a les polítiques implementades per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, que van instaurar la regla d’or de l’economia contemporània: la desreglamentació. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial han treballat de valent per aconseguir la supressió de lleis que controlin els mercats en tots els països on tenien programes d’ajustament estructural. L’Organització Mundial de Comerç ha fet una sèrie de tractats fundats també en la liberalització. Sense aquestes eines de control, les finances creixen molt ràpidament. Ara les finances van molt més de pressa que la producció real de béns materials, per la qual cosa és més fàcil per als capitalistes fer diners a partir d’altres diners, sense passar per l’exigència i la despesa del procés productiu. Si, a més, hi afegim que hi ha una cinquantena de transnacionals que acaparen el total del volum de negoci global, tenim el còctel perfecte perquè el terratrèmol sigui devastador.

I cap a on ens porta aquest desgavell?
No sóc profeta. No sé si hi haurà una crisi global que faci caure el capitalisme per sempre. El que crec és que cal protegir l’economia. Està tan concentrada que amb cada nova crisi farà caure porcions més grans del sistema. Som en un punt en què el ciutadà pot perdre la feina, els estalvis i quedar en mans de les grans companyies financeres que han provocat la situació actual, i aquí ningú no ha marcat els límits des del 2008.

A quant puja la factura del rescat bancari mundial?
Els governs han donat als bancs més de 16 bilions de dòlars fins ara. I a canvi de què? A canvi de res. No estaven obligats a fer-ho. Com diria Einstein: «Si fas sempre el mateix i esperes un resultat diferent, és que no hi toques». Crec que vivim en plena bogeria i amb les darreres actuacions i rescats veurem els mateixos resultats, però cada cop seran més sagnants.

Creu que aquest «rescat» és el major robatori de la història?
És un robatori flagrant, però fet a l’empara de la llei perquè qui ocupa el poder és senzillament el crim organitzat. Quan et roben pel carrer, pots anar a un jutge i demanar-li que hi faci alguna cosa. Aquí ningú no gosa fer res contra el lobby dels bancs, perquè tot el que fan és legal. Si alguna vegada es demostra que una actuació no ho és, com l’exemple de Goldman Sachs a Grècia, es paga una multa ridícula pels seus volums d’ingressos i au! Ja està! Resolt el problema...

Com pot ser que els governs ens deixin desemparats?
Són les empreses financeres les que han comprat els governs. És molt simple: tenen lobbies de poder que gasten molt a canviar la legislació a favor seu. Les indústries financeres i els bancs més grans van gastar 5.000 milions de dòlars als anys noranta per aconseguir canviar 12 grans lleis que regulaven i frenaven la seva expansió. Finalment, els governs han esdevingut simples gestors al seu servei.

Creu que la crisi arribarà també a França i a Alemanya?
No en tinc el menor dubte. Els especuladors que han atacat Itàlia, Grècia, Portugal, Irlanda i l’Estat espanyol no tindran cap mena d’escrúpol d’atacar França i Alemanya quan els sigui necessari. Han entès perfectament que els mercats financers són més forts que els estats quan aquests darrers actuen separats i, malauradament, a la UE tots els membres van massa per lliure. No tenim la unitat que ens caldria, i per això tots serem atacats a cada nou gir de la ruleta especulativa.

Hi albira alguna solució?
Tècnicament no és difícil arreglar el desastre. Als anys trenta, Roosevelt va poder reparar una situació similar en tres mesos. Tenia un Congrés que li donava suport i va poder posar límits i lleis per impedir que els bancs creixessin tant com ara i cometessin les bogeries comeses avui. Hem perdut moltes oportunitats. No s’entén que s’hagin transferit tots els diners que han anat a la banca sense exigir alguna cosa a canvi. Hauríem de socialitzar-la i posar-la al servei de les persones i del medi ambient, que ens nodreix de tot allò que ens cal per viure.

L’eix París-Berlín no sembla anar en aquesta direcció…
Els alemanys encara no han entès de què va aquesta pel·lícula. Rebutgen emetre eurobons. Per raons històriques encara pensen que, si injecten diners a l’economia, es crearà una hiperinflació i que els passarà com als anys vint, quan per anar a comprar el pa havien de dur maletes plenes de marcs. Cal un Banc Central que posi diners al sistema, perquè no hi ha cap risc d’inflació en aquest moment, atès que els salaris estan molt baixos i la cotització de l’euro és la mateixa des de la seva implantació. Si els alemanys segueixen igual, ens poden portar a tots a la fallida. Estem governats arreu per governs ultraconservadors que només pensen a complaure els inversionistes. Quants cops hem sentit allò de: «Cal rescatar els bancs»? El que cal és rescatar les persones!

Doncs per ser «el millor dels sistemes possibles», no voldria saber com les gasten els altres…
Desenganyem-nos: vivim en una presó. El capitalisme neoliberal s’ha bastit sobre murs que restringeixen l’accés a l’aigua i al menjar a la major part de la humanitat. Només una ínfima part de l’1% de la població mundial exerceix el rol de guardià de la presó; la resta en som presoners tot i les enormes diferències que hi pugui haver entre nosaltres. L’únic que preocupa els guardians és obtenir beneficis abundants en el més breu lapse de temps. Quan l’especulació amb certs productes com les subprime no és rendible, retiren els diners a altres sectors amb possibilitats de beneficis superiors i més ràpids. El 2008 ho van fer als mercats d’aliments comprant blat, blat de moro, arròs i soja i van fer pujar enormement els preus i tot el món se’n va ressentir. Des de Mèxic fins a Bangla Desh i les Filipines, passant per Ruanda o Haití. La prova és que totes aquestes maniobres van fer pujar el preu del blat en un sol dia més del 30%.

Si els governs defensen els interessos del mercat i el mercat ens porta a la ruïna, com ens podem escapar d’aquesta presó?
Per començar, cal canviar les lleis de finances i l’única manera de fer-ho és que hi hagi una gran coalició ciutadana que ho exigeixi; això vol dir que la societat civil es convenci que és una necessitat urgent i actuï de manera conjunta i sense por. Occupy Wall Street i els indignats són un bon inici, però encara no han comprès quin ha de ser el seu objectiu. Cal que ciutadans, ecologistes, estudiants, dones, petits i mitjans empresaris, sindicats i agricultors s’uneixin i exigeixin polítiques socials que procurin béns per a la majoria i no pas per a una elit que ens aboca al desastre. Calen aliances per anar més enllà i tractar de treballar amb les noves forces socials entenent que potser no hi tenim acords totals però que, si cadascú es preocupa d’una part del problema, trobarem punts de trobada en els quals puguem convergir i sumar esforços. Aquest és el terreny a conquerir, l’espai comú en el qual treballar per sobre de les nostres diferències. I cada cop és més visible. Fa deu anys que veig com aquesta unió va creixent i millorant, i això m’encoratja molt. No serà la màgia la que farà caure aquest sistema pervers, sinó el treball de tots els qui tenim clar que cal buscar nous companys i aprendre a treballar amb ells en l’essencial.