Pensar en un gran paraigua polític que aglutini tot l’independentisme català, des del liberal fins al marxista, passant pel socialdemòcrata, és imaginar l’impossible. A hores d’ara s’ha descartat la confluència de tots els sectors en una sola llista per a les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre. Amb la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) apartada de la cursa, només queda la possibilitat d’un acord entre ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament per anar-hi plegats al voltant d’un cap de cartell de consens, com desitgen el 70% dels opinadors de l’enquesta que el diari Ara va publicar aquest dimarts passat, dia 20 de setembre, i altres consultes realitzades per mitjans digitals les últimes setmanes.

Si féssim una analogia amb la situació basca, on Bildu aplega des de l’esquerra abertzale fins a Eusko Alkartasuna i Alternatiba (una escissió d’Izquierda Unida), voldria dir que la CUP, ERC i les seves dues escissions (SI i Reagrupament) estarien en disposició de presentar tiquets conjunts en l’àmbit municipal i autonòmic, repartint-se càrrecs electes i consensuant un programa de canvi a escala social i nacional. Lluny d’aquest horitzó, la situació que viu el país, però sobretot una història marcada per desavinences personals i tendències grupusculars dins del moviment, impedeixen cap entesa formal i duradora.

L’únic punt de trobada entre els uns i els altres ha estat, per raons estrictament tàctiques i de coincidència inequívoca, les consultes sobiranistes, actes en defensa del català, protestes davant les agressions del PP o en resposta a les retallades en matèria d’autogovern que emanen de Madrid, i, més recentment, la participació dins de la plataforma Municipis per la Independència, que impulsa l’alcalde de Vic, el democratacristià Josep Maria Vila d’Abadal.

* Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE que està als quioscos.