Cada cita electoral es repeteix la mateixa jugada. Com la famosa pel·lícula de la marmota, els partits polítics en representació parlamentària es reparteixen el pastís del butlletí informatiu que repassa la crònica diària de campanya, al temps que els periodistes decideixen no firmar-la en senyal de protesta pels criteris que la direcció els imposa. I així, un comici darrere una altre, fins a consolidar la incredulitat en prime time.

Algú dirà que el repartiment decretat en funció de l’aritmètica parlamentària és la millor solució possible, perquè d’altra forma la cobertura pot dependre dels capricis de la cadena, a vegades inclinada per mirades distintes de la realitat. Són les mateixes veus que s’oposen a les llistes obertes, a la limitació de mandats i altres mecanismes plantejats per oxigenar i democratitzar la vida institucional.

Que un polític tingui 5 minuts de cobertura per reial decret, tant si s’ha llançat en paracaigudes o disfressat d’auxiliar d’infermeria per seduir possibles indecisos, comporta tècnicament el silenci d’altres propostes existents; alhora que consolida un model informatiu cuinat sota criteris de poder i no d’interès periodístic, el qual ha de tenir en compte la riquesa del nostre calidoscopi social.

Amb aquesta lògica perversa, que només ajuda a perpetuar majories i ignorar pensaments i alternatives al pensament únic, s’aprima una democràcia cada dia més tutelada per les majories de torn. Interessos que, davant la feble resposta d’un gremi de periodistes que hauria de rebel·lar-se amb contundència per raons deontològiques, ens proporcionen un discurs banal i buit de contingut. Mentre no sortim de la pel·lícula de la marmota, la democràcia anirà empobrint-se fins a desaparèixer per pura mediocritat informativa.