Eloi Latorre / foto: Ivan G. Costa
«Mentre s’acosta la nit, els meus records em fan viure», escriu en una de les cançons més boniques d’aquest disc que ha publicat, Rellotge d’emocions. Seria aquesta la idea central del treball: què representa el passat en el moment present?
Sí. És mirar sense nostàlgia. He escrit sobre diverses èpoques de la meua vida, ni millors ni pitjors que l’actual, però que han deixat unes emocions que són vives. Parlant amb amics que estudien això de l’educació, sembla que és molt important sentir-se estimat: i és el que he volgut dir en aquesta cançó en concret, com m’he sentit estimat, ja des de la infantesa.

Li ha sortit una mena de compendi dels temes recurrents de la seva obra: l’antifranquisme, les cançons d’amor, els artistes plàstics, la infantesa, la lluita social, Espriu… És buscat o espontani?
Bé, aquest cop no hi ha Ausiàs Marc! Home, cada autor té els seus llocs comuns. Però pense que també hi ha coses noves: per exemple, hi parlo de ciutats, com València o Barcelona, que ja eren presents en cançons anteriors, però sense explicitar-ne el nom. També hi ha noms propis de persones, cosa que no havia fet fins ara.

En una d’aquestes cançons, «Punxa de temps», canta «La Internacional». Potser li venia de gust, amb tot el que està caient, de reivindicar la vella lluita de classes…
Si a Marx se’l llegeix bé, és molt actual. Òbviament, no podia preveure Internet i altres fenòmens; però, tot i així, moltes coses que estan passant amb la crisi d’ara les explica: el mercat global o la concentració del capital en poques mans. El que passa és que a mi, potser de les meves lectures de Gramsci, no m’ha interessat tant la confrontació entre classes. La societat és molt complexa, en la base hi ha una lluita entre el capital i el treball, sí, però no es pot caure en l’esquematisme. Fins i tot el que Gramsci en deia «classes subalternes» representa interessos contraposats, sovint.

És una versió domèstica de l’himne…
La cantava amb la meva mare a final dels anys seixanta –abans no ens hi atrevíem– i em va venir al cap fa alguns anys a Palma, quan va passar pel davant una manifestació amb banderes anarquistes. Em va recordar el meu pare, que era de la CNT. Sí, a la cançó surten la falç i el martell, però perquè el meu pare era ebenista i la falç, en un poble de llauradors, hi era present. Ara, aquests símbols també tenen una ressonància col·lectiva, i jo crec que en totes les cançons d’aquest disc hi ha aquest joc entre l’individu i el col·lectiu.

Té la impressió que des de certs poders econòmics i mediàtics no s’ha perdonat als hereus del comunisme que hagin arribat al Govern a Catalunya?
Era esperable. Cadascú defensa els seus interessos. Els interessos d’un partit com Iniciativa per Catalunya difícilment poden coindicir amb els de mitjans en els quals no hi tenen ni un duro. El poder és molt sensible a la pèrdua de la més mínima quota de poder. El mateix passa amb els estats quan un trosset, per petit que siga, de territori, va pel seu compte. En el meu camp, el de l’art, és més modelable. Jo recorde un cop que un empresari important em va dir: «M’agraden molt les cançons que fas però… un poc massa socialistes». Els qui tenen picassos i mirós segur que no tenen la ideologia de Picasso i de Miró.

A «He passejat per València sol» descriu la relació amb l’únivers valencià, que dóna a entreveure que és complicada…
Sí. Pèrò és una ciutat important per a mi. Quan em van donar la medalla a la Universitat de València, vaig dir que va ser el lloc des d’on vaig poder veure el món, perquè des del poble no el veia: hi ha el pas de l’adolescència a la joventut, els primers enamoraments, les primeres lectures, on vaig veure el mar per primer cop…

Potser li venia de gust reivindicar la seva valencianitat, que algú li ha volgut negar…
Bé, hi ha la confusió que, com que cantes en català, et diuen «cantant català». Als Borja també els deien catalani a la Santa Seu: eren catalans de Xàtiva, com jo.

Alguna d’aquesta gent de València que, com diu a la cançó, no se l’estima gens, són els que han fet tancar TV3 al País Valencià…
Tanquen TV3 com a xantatge per obtenir una multifreqüència de TDT que només pot donar el Govern central. I no serà així, perquè els primers a qui tant se’ls en foten els catalans són a Madrid. Com tampoc no hi ha gaire interès per part de la classe dirigent catalana en el País Valencià.

L’allunyament entre Catalunya i País Valencià és ara més profund que mai?
Culturalment, no. Hi ha més gent que escriu i canta en la llengua pròpia. Quan jo vaig començar, érem quatre gats. I també hi ha la Universitat, d’on surt molta activitat intel·lectual que ens apropa. Però això no ha tingut una traducció política. Hi ha un partit que governa amb majoria absoluta i hi ha hagut el boom econòmic, la construcció, l’economia submergida, moltes festes, molts fastos, molta demagògia… pa i circ. I després ja veurem qui ho paga, perquè estan endeutats fins al capdamunt.

Però sempre es diu que l’anticatalanisme dóna vots…
L’anticatalanisme és un prejudici ideològic que va contra la practicitat de l’economia i el benestar de les persones. És increïble que entre València i Barcelona no hi hagi un AVE i una carretera com Déu mana, un eix que unisca amb Europa la Ford, la Volkswagen, l’Horta, la indústria del calcer, la dels joguets… Ara s’ha d’anar per Madrid i Irun. I el fet de negar una cosa tan òbvia com la unitat de la llengua –que saben que és mentida– està marcat per una certa idea d’Espanya. El que no sigui l’Espanya unitària, heretada del centralisme i del franquisme, amb una llengua i una religió… pensen que és un perill per a la unitat de la pàtria. I el català és la diversitat que no voldrien que hi fos. Voldrien que el País Valencià fos com Castella - la Manxa però amb falles i folclore regional bien entendido.

A «Bagdad 91» evoca la guerra del Golf i la veritat televisada d’un conflicte que, se’ns va dir, es transmetia en directe per televisió. Les noves tecnologies ens han portat noves formes de censura més sofisticades?
És clar. Començo amb un vers que hauria pogut acabar ací la cançó: «Amaguen els morts i els ferits». Una guerra sense morts ni ferits, això és un xou. Semblava una mascletà. I en aquell conflicte no hi va haver gaires manifestacions en contra. Per tant, va tenir bon resultat. És que ja no es pot parlar de censura, sinó de connivència entre mitjans i poder. No són mitjans d’informació, sinó de difusió del que els dóna el poder: coi, si anaven amb l’Exèrcit!

En una altra peça aborda la repressió franquista a Barcelona a través de la ironia. És el que dèiem abans, que cada moment té la seva forma d’encarar el record?
Sí, és clar. En les cançons d’aquell temps –el «Diguem no» o el «T’adones, amic»– hi havia èpica, més aviat. Eren cançons lligades a una circumstància molt dolorosa. Diuen que la democràcia és com un matalàs que, quan hi dones un cop de puny, torna a agafar la forma. Per això, per criticar, cal fer servir més el líquid corrosiu. I, a part, també m’interessava assenyalar l’actitud de la classe dirigent del país, com callava i mirava cap a una altra banda.

Torna a musicar Espriu, que s’ha convertit en el seu poeta de capçalera, almenys dels contemporanis. Què hi troba, en Espriu? Perquè creu que és vigent, avui?
No pretenc reivindicar-lo. És evident que la poesia és minoritària: ho faig perquè m’hi sento a gust, identificat; a més, vaig tenir la sort de conèixer-lo, estimar-me’l molt, i ell també a mi. En aquest poema que he fet ara, del llibre Final del laberint, quan diu «El plor de l’endinsat sense retorn per l’aigua. Més enllà d’aquesta aigua, el no-res» (en Espriu, l’aigua era símbol de la vida). És molt fort! Resumeix aquest treball d’Espriu amb la llengua per mostrar una concepció del món.

Jordi Pujol ha dit fa poc que la idea d’Espriu de la Pell de Brau, d’una península Ibèrica oberta i respectuosa en la diversitat dels seus pobles, ha fracassat…
Pujol parla de poesia com si fos un manifest polític, i no és això. Espriu va mostrar un desig, que evidentment anava lligat a l’experiència de la Guerra Civil, i que podria ser viu encara i molt útil si es portés a la pràctica. Segurament els qui han fracassat són els qui podrien haver-ho tirat endavant i no han sabut fer-ho, o no han pogut o no han volgut. La pell de brau és vigent, precisament perquè no s’ha dut a terme. No seria millor que no existís aquesta mena de negació de l’un a l’altre?