ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
07-10-2010
La CDU, les contradiccions de la dreta alemanya
El desgast de Merkel -
L’organització liderada per la cancellera Angela Merkel aplega des de sindicalistes cristians fins a nacionalistes reaccionaris
Pep Martí
El desgast que la gestió de la crisi econòmica comporta per al Govern alemany de coalició entre la democràcia cristiana i els liberals ha fet aflorar les divisions internes en el si del primer partit de la República Federal, la CDU, que lidera Angela Merkel. Membres destacats d’aquesta formació han criticat que la cancellera ha marginat el sector més conservador a favor d’una línia massa desideologitzada i centrista.

Angela Merkel sempre ha estat vista com un element heterodox en l’interior de la CDU. Filla de l’antiga República Democràtica Alemanya, on no va destacar per la seva oposició al règim comunista, divorciada sense fills, luterana, no quadra massa amb la imatge més estereotipada d’un dirigent tradicional de la CDU: majoritàriament catòlic (això cada vegada menys), de família tradicional i perfil conservador i clàssic.

La Unió Cristiana Democràtica va ser fundada pel llegendari Konrad Adenauer a finals dels anys quaranta. Adenauer, un gat vell, provenia de la clase política de la República de Weimar (1918-33), uns anys en què ell va ser alcalde de Colònia i dirigent del Zentrum, partit centrista i catòlic. Després del trauma del nazisme i la Guerra Mundial, el polític renà tenia clar que calia agrupar el gruix de les forces conservadores en una única organització. L’experiència del Zentrum li feia rebutjar la idea de ressuscitar la formació catòlica. Alemanya era un país de diverses confessions religioses i calia evitar la divisió entre catòlics i luterans. Per tant, la CDU va definir-se en la línia democristiana però oberta als protestants. Calia reunir també els supervivents dels partits conservadors que havien estat forts en els lands d’influència (els antics Partit Nacionalista del Poble i Partit Popular, el primer, monàrquic i tradicionalista, el segon, liberal de dreta).

Hi havia també el problema bavarès. La dreta de Baviera, nostàlgica de la Casa de Wittelsbach, profundament confessional, s’havia adherit durant la monarquia al partit Bavarès. Amb la fundació de la República Federal el 1949, els conservadors de Baviera es van aglutinar entorn la Unió Cristiana Social (CSU). Adenauer va tancar aleshores un acord (anomenat formalment la Unió) CDU-CSU que implicava que a Baviera, la CSU era la força sobirana, però a nivell federal, els vots de totes dues sigles se sumaven.

Finalment, en els rengles de la CDU s’hi van enrolar molts quadres que havien prosperat en els rengles de l’administració alemanya durant el nazisme. Una franja del que podem considerar el “nazisme sociològic”, format per dirigents i funcionaris dels anys del Tercer Reich, es van refugiar en la nova formació d’Adenauer. Un dels més propers col·laboradors d’Adenauer, Hans Globke, havia estat un funcionari lleial del règim nacionalsocialista. I la cúpula de la CDU sempre va incloure –fins ara– en els seus llocs de decisió personatges de tendència ultranacionalista.

El partit sempre ha mimat l’ala dreta

Tant Adenauer, en el transcurs de la seva llarga etapa de govern (1949-63) com els dirigents que l’han succeït en la cúpula de la CDU, han mimat sempre l’ala més ultra i nacionalista de la dreta alemanya. Helmut Kohl, canceller entre 1982 i 1998, també ho va fer. Kohl, un conservador de Renània com Adenauer, va tenir l’habilitat d’aglutinar els sectors tradicionals del partit, dels quals n’era un exponent fidel, al costat de perfils més progressistes (com el seu “etern” ministre de Treball, Norbert Blum, lligat al sindicalisme cristià) i també a personatges de línia ultranacionalista. En els anys de lideratge de Kohl van fer carrera en el partit figures com Alfred Dregger, que fou líder dels democristians al Bundestag i que deia que l’any 1945 va ser una derrota. O com Hans Filbinger, obligat a dimitir com a president de Baden Wurttemberg al descobrir-se que havia estat jutge militar en els moments finals del Tercer Reich, i havia fet executar soldats desertors.

L’arribada d’Angela Merkel al lideratge de la CDU va ser vista com un petit xoc per l’ànima més conservadora del partit, que mai l’ha acabat de fer “seva”. A més, els anys de govern amb l’SPD van forçar als democristians a fer més visible el seu centrisme. Ara, la coalició amb els liberals ha resituat la CDU a la dreta però la cancellera s’ha resistit a cap gir antisocial acusat. Ambiciosos dirigents de la dreta dura del partit, com Roland Koch, o més moderats com Christian Wulff (a qui Merkel ha “engarjolat” en la presidència federal del país), han intentat fer-la trontollar, però sense èxit.

Darrerament, des dels sectors més nacionalistes i “nostàlgics” del passat alemany (i no precisament d’Adenauer) també han plogut les discrepàncies envers una cancellera pragmática i que se sent més una centrista liberal que no pas una tradicionalista. Erika Steinbach va dimitir de l’executiva del parti. Steinbach és la presidenta de la Federació dels Expulsats Alemanys, que reuneix diverses entitats d’expulsats de territoris que avui formen part de Polònia o Txèquia. Steinbach va fer unes declaracions dient que Polonia havia provocat Alemanya el 1939 quan va decidir mobilitzar el seu exèrcit. Va haver de plegar, però Merkel es troba cada cop més assetjada dins del seu partit. No es rendirà fàcilment, però la dirigent democristiana està obligada a conviure amb males companyies dins d’un partit que, en una part, la continua veient com un element aliè.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: