Joan Peiró definia a Problemes de l’anarquisme i del sindicalisme, el sindicat com “l’instrument per a la defensa de classe” i afegia: “La defensa de classe enfront de la burgesia que com a classe apareix sempre compacta en la defensa dels seus interessos, només pot desenvolupar-se eficaçment mitjançant la unió del proletariat en un fort bloc d’oposició; i aquesta unió no és realitzable en cap cas per una espontània coincidència ideològica i sempre per la correlació dels interessos comuns de classe”.

Arran de la convocatòria de la vaga general d’aquest 29 de setembre i prèviament a la data assenyalada, des de diversos sectors de la dreta s’iniciava, amb la col·laboració indispensable d’alguns mitjans de comunicació, una campanya de descrèdit dels sindicats. El tret de sortida, el 14 de setembre, el donava la molt liberal Esperanza Aguirre amb l’anunci que “el Govern de la Comunitat de Madrid ajustarà el nombre d’alliberats sindicals” per acte seguit, carregar contra els sindicats. Un discurs aplaudit i compartit per la resta del seu partit que amb la col·laboració d’altres forces polítiques i mitjans de comunicació iniciaven una campanya d’atac sistemàtic als sindicats basant-se en l’existència dels alliberats sindicals i en les subvencions de les que alguns d’ells es nodreixen per tal de mantenir la seva estructura i activitat.

I certament part de raó tenen, però no la que ells es diuen.

D’una banda és veritat que una part dels sindicats han abandonat la seva idea fundacional de transformació social i s’han convertit ara en mers gestors de serveis; que existeixen unes cúpules que han fet dels seus càrrecs de representació el seu modus vivendi i que una part dels alliberats sindicals malbaraten les seves hores sindicals.

És veritat també que les estructures de la major part d’aquestes organitzacions necessiten una sacsejada i canvis per tal d’adaptar-los a la realitat del món del treball i a la seva precarietat creixent. Cal convertir les estructures dels sindicats en estructures més properes i que contemplin la mobilitat laboral, assemblees de barri, sindicats únics...Cal garantir la participació de totes i tots els qui ho vulguin en l’estructura de decisió del sindicat, no solament en les reunions de les assemblees locals, sinó en totes on es decideixi el futur de l’organització i en tots els òrgans de gestió d’aquest. És absolutament imprescindible que la principal font de finançament d’aquests siguin les quotes dels seus afiliats i afiliades.

Però és absolutament fals que el sindicat, entès segons la definició de Peiró, sigui obsolet, antiquat o no respongui a una necessitat actual. Qui ara defensa aquest discurs, amagat sota excuses d’alliberats sindicals o subvencions (com les que reben els seus propis partits) són els que sempre l’han combatut per raons òbvies.

I és que malgrat els canvis que ha sofert el sistema capitalista la seva essència es manté, les seves conseqüències continuen tant vigents com el primer dia i el treball en segueix essent un dels seus eixos principals.

Els sindicats, com a eina de lluita i construcció d’una societat justa i lliure, segueixen essent imprescindibles i és que com deia Seguí l’any 1916, el sindicat és pels treballadors i treballadores “l’única arma de què disposen, de què disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per a preparar una societat més justa i equitativa per a tots.”