Més enllà de l’aparent fortalesa que les enquestes que publica “La Masguardia” atorguen a CiU, no hi ha dubte que aquests 80 dies que resten per a les eleccions del 28-N seran un “calvari” per a la formació que lidera Artur Mas. Sortint com a gran favorita per guanyar els comicis, la coalició postpujolista viurà, cada dia que passa, amb l’ai al cor per si quelcom (digui’s Fèlix Millet, Joaquim Tosas, Jordi Pujol Jr…) esguerra aquesta “crònica d’una victòria anunciada”.

La veritat és que Artur Mas, acaronat per les previsions de “La Masguardia”, ha optat per un perfil de campanya baix, molt baix. A hores d’ara, què ofereix CiU a l’electorat català? Ben poca cosa:

1. La promesa de negociar i assolir el concert econòmic per a Catalunya (és més fàcil obtenir la independència per la via del referèndum que no un concert a la basca arrencat a Madrid).

2. El record, en clau nostàlgica, dels “anys daurats” del pujolisme (ja s’ha vist que l’ “oasi català” era, en realitat, una claveguera tapada pel silenci mediàtic). Això no és el "canvi", això és el "retorn".

Certament, el programa que presenta CiU és molt migrat i ho refia tot a la capacitat d’influència i d’encert de les enquestes de “La Masguardia”. En canvi, CiU té un sarró –el milió de vots que va obtenir a les urnes el 2003 i el 2006- que és objecte de les cobdícies d’un grapat de partits (PP, PSC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana…) i que, si no va amb molt de compte, li poden acabar birlant.

“La Masguardia” ha situat Artur Mas al bell mig del “ring” electoral i ha adjudicat a la resta de candidats, pul·lulant al seu voltant, el paper d’aspirants a disputar-li el ceptre. Amb una diferència substancial, però: Artur Mas és, des de fa set anys, el cap… de l’oposició i, com passa amb els homes grans sense parella, corre el risc de quedar-se conco.

Jo ho veig així: l’aparent fortalesa electoral de CiU és fictícia i amaga una esparverant feblesa que, cada dia que passa, anirà fent-se més evident. Artur Mas està assetjat per tots cantons i el missatge al seu electorat no té ganxo ni coherència. Ja ho ha dit ell mateix en veu alta i és cert: Artur Mas no és Jordi Pujol.

Pel cantó més conservador, el PP li pot mossegar clientela davant les vel·leïtats sobiranistes. Pel cantó més pragmàtic i seriós, el PSC ha dissenyat un “pack” federalista amb capacitat d’atracció dels sectors sociològicament “roquistes”. Pel cantó més nacionalista, els “tres Joans” (Puigcercós, Carretero i Laporta) entonaran, més fort que mai, el “cant de la sirena independentista”, sabent que si poden créixer és només a costa d’afeblir CiU.

O Artur Mas espabila i es treu alguns conills del barret o es pot trobar com un sandvitx, mossegat per tot arreu. Queden 80 dies i una certesa: a la Catalunya del 2010, “La Masguardia” no guanya les eleccions.