ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
09-09-2010
La política francesa a menys de dos anys de les presidencials
El futur de l'Elisi -
Nicolas Sarkozy fia la seva victòria electoral al coqueteig amb l’extrema dreta. Els socialistes hauran d'escollir el seu candidat entre una allau d'aspirants
Pep Martí
Les eleccions regionals franceses de la tardor van dibuixar un escenari poc afalagador per l’hegemonia de Nicolas Sarkozy, l’home que en les presidencials de 2007 va aconseguir derrotar els seus adversaris socialistes però, sobretot, els seus enemics de la dreta. La primavera de 2012, els francesos hauran de tornar a les urnes per revalidar, o no, l’actual majoria conservadora. Tot el que succeeix ara en la política de l’hexagon no s’entén si no és clau electoral.

Sarkozy va triomfar el 2007, però, sobretot, va aconseguir desconcertar uns socialistes que van ser víctimes d’una sorprenent estratègia de seducció per part del líder consevador. Aquella proposta d’integrar dirigents com Bernard Kouchner (actual responsable d’Exteriors) o Eric Besson en càrrecs de l’administració va deixar el Partit Socialista en una posició delicada. Va demostrar, també, la feblesa d’algunes suposades icones del progressisme gal.

Menystenir Sarkozy com a contrincant electoral seria suïcida per a qualsevol aspirant. L’actual titular de l’Elisi deu ser dels pocs polítics que han arribat al poder màxim després d’exercir ministeris tan esgotadors com Interior i Economia. I no pas en etapes plàcides. Com a responsable de l’ordre públic de la República, cal recordar la imatge del ministre visitant les comissaries de les ‘banlieus’ afectades per greus incidents de l’any 2005. Aleshores, ho tenia quasi tot en contra, començant per l’animositat que li professava el president Jacques Chirac.

L’actual president ha aconseguit aglutinar el gruix de la dreta francesa rere le sigles de la UMP (Unió per una Majoria Popular). No deixa de tenir mèrit, si tenim present que el bloc liberal-conservador ha estat tradicionalment dividit a França en dues grans famílies, la neogaullista i la centrista (etiquetes darrere de les quals s’amaga un gran nombre de sigles, clubs i plataformes). Però ara aquest sector s’esquerda davant l’aposta arriscada del president d’afermar els vots a partir d’una política d’enduriment en el terreny de la immigració i la seguretat. En aquesta opció de dretanització hi compta també el factor Le Pen: 11% dels vots en la primera volta de les eleccions regionals. Aquest resultat va sorprendre els analistes, després que el Front Nacional baixés en comicis anteriors a quasi la meitat.

Sarkozy no tindrà, segurament, la unanimitat del vot de centre dreta clásica en la primera volta. Encara no se sap si el seu contrincant del 2007, François Bayrou, tornarà a intentar-ho, però qui sí que ho farà, si pot, és Dominique de Villepin, amb la seva nova marca política, República Solidària. A més, amb l’enduriment de les polítiques sarkozianes, De Villepin pot trobar un cert espai en el centre de l’espectre electoral.


Un socialisme amb moltes cares
Del Partit Socialista Francès sorgirà el candidat final de l’esquerra que plantarà cara al marit de Carla Bruni. Els Verds de Cohn-Bendit, que van tenir el seu minut de glòria en les europees de 2009, han retornat a la seva posició subordinada. Amb l’agreujament de la situació econòmica, les preferències pragmàtiques s’imposen i el PSF recupera espai dins el camp de l’esquerra possible. La militància socialista triarà, ben segur, entre diferents noms. Si no hi ha canvis, sembla que l’alcalde de París, Bertrand Delanoe, molt popular, no es llançarà. L’exdirigent François Hollande està posicionat, però poden saltar espurnes d’un xoc entre Ségolène Royal, la carismàtica presidenta de la regió del Poitou Carentes, amb una imatge i un discurs de modernització, amb glamour però que no pot evitar comparacions amb el blairisme més orxatat, i Martine Aubry [a la imatge amb Sarkozy]. Aquesta controla la maquinària del partit com a primera secretària. A diferencia del seu pare, Jacques Delors, continua en una línia de socialdemocràcia radical i una imatge un tant tradicional. Sòbria i rigorosa, li manca, potser, el charme de la Royal.

Qui, finalment, podria emergir com alternativa seria un home que ara està físicament lluny dels cercles polítics parisins.

Dominique Strauss Kahn és, ara per ara, el polític del PSF més popular, segons els sondejos d’opinió, per enfrontar-se a Sarkozy. DSK, com se’l coneix en la política francesa, ja va ser candidat en les primàries socialistes de 2007, quan va ser superat clarament per Ségolène Royal, qui acabaria perdent davant de l’actual president. DSK té l’avantatge d’estar al marge de les batusses internes que animen la vida del PSF des de fa anys, ja que exerceix la direcció del Fons Monetari Internacional (FMI). A més, la crisi econòmica aporta a una opció d’Strauss Kahn la imatge de coneixedor profund de la realitat económica i un nivell abassegador de contactes a nivell.

De religió jueva, el màxim responsable de l’FMI va ser ministre en els governs de Mitterrand i en l’anomenat executiu de l’esquerra plural que va presidir Lionel Jospin. I, sobretot, la seva candidatura permetria superar les tensions mai del tot apagades entre Royal i els altres dos aspirants. Si preserva la seva imatge i evita certa arrogància, pot ser un cartell aglutinador per a una nova majoria de centre esquerra.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris