Àlex Romaguera
En quina mesura el proper cicle electoral serà el reflex de l’inici d’un nou període per a Catalunya?
El sistema polític i la dinàmica dels partits tendeixen a ser més conservadors que els moviments ciutadans, atès que prioritzen el manteniment de les seves posicions. Dubto, doncs, que les eleccions propiciïn un canvi d’escenari més enllà de dibuixar els horitzons que, d’altra banda, ja s’han formulat darrerament.

La sentència de l’Estatut i la mobilització del 10 de juliol no seran suficients per obligar els partits a moure fitxa?
Introduiran elements retòrics en els seus discursos. Escoltarem apel·lacions al dret a decidir i apareixeran socialistes de sota les pedres parlant de federalisme. Però és improbable que modifiquin les estructures en les quals es perpetuen. S’ha demostrat a l’hora de plantejar una Llei electoral o en aspectes relatius a la regeneració democràtica, sobre els quals s’han mostrat incapaços d’arribar a cap mena d’acord.

No creu que aplanin el camí cap a la sobirania?
Els fets donen arguments sobre la conveniència d’un nou estadi per al país. Però això no significa que sigui fàcil. Aquest camí no clou una simple majoria social que ho demani el Parlament. Hi ha altres interessos en joc. Institucions, poders fàctics i factors de caràcter internacional que impedeixen que tot ho resolgui un referèndum d’independència.

El nou independentisme pot vehicular aquesta eclosió social?
Difícilment es plasmarà a curt termini. I, si ens refiem dels últims moviments, tot indica que la manca d’unitat el perjudica. Sembla difícil que Reagrupament arrossegui els 400.000 vots que podien venir de l’abstenció, mentre que Solidaritat Catalana ofereix maneres poc creïbles de funcionar.

La seva decisió de realitzar primàries podria atraure sectors que aposten per un model polític més participatiu?
Darrere hi ha més oportunisme que bones intencions. Desconeixem els seus propòsits i com s’articula de veritat. Només hi veig precipitació i un afany de protagonisme gens dissimulat dels seus dirigents. L’independentisme no necessita experiments, sinó estratègies serioses.

Un recent assaig titlla el nou moviment d’immadur. Hi està d’acord?
M’hi he referit quan parlo de l’existència d’un independentisme freaky o tòxic, encapçalat per persones amb escàs bagatge ideològic que diuen representar espais que, amb prou feines, arriben als tres o quatre militants.

Laporta és el resultat de la banalització o d’un nou estil d’exercir la cosa pública?
Ni l’una cosa ni l’altra. Se l’ha criticat quan tothom hi festejava i, certament no té experiència en la política. Però tampoc no se’l pot qualificar de frívol després de governar amb èxit una institució tan important com el Barça.

Si ell i Carretero queden fora de l’hemicicle, el sobiranisme veurà frenades les seves expectatives?
Pot haver-hi un desencís, però no seria cap drama, ja que el moviment de fons que intenten liderar ha de consolidar-se i d’ocupar nous àmbits socials. Creure que el nou independentisme s’ho juga tot a una carta seria precipitar-se i ignorar que les coses tenen el seu propi ritme.

En tot cas, la seva entrada podria sacsejar la vida institucional i condicionar els partits que actuen de manera erràtica, no troba?
Depèn de com actuïn al Parlament. L’important és tenir una estratègia estable. En cas contrari, podrien convertir-se en un calc de Ciutadans. Aquest procés demana calma i tocar de peus a terra, perquè les bromeres exagerades no ajuden a fer seriosa la proposta independentista. Em semblaria bé que hi entressin, per descomptat; però, si es barallen en les seves contradiccions, poden desgastar l’independentisme.

*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.