Al cap de poques setmanes de la reunió a Saragossa on sembla que finalment el Govern espanyol hagi optat per endegar la línia del corredor mediterrani, i abans que comencem a veure’n els fruits, que calculo que van per llarg. Hi ha qui diu que ara fóra hora de dipositar al bisbat de Barbastre els tresors romànics de les esglésies que antigament pertanyeren al bisbat de Lleida. Opinen així, i potser tenen raó, però no informen que la llarga mà de l’Opus més negre i anticatalà pot ser darrere el bisbat de Barbastre (com ja hi és en algun de català).

També hi ha gent que diu que ara caldria agrair a Marcel·lí Iglesias que, d’una manera o d’una altra, s’hagi reconegut el català com a llengua d’Aragó, encara que sense especificar-ne el nom. També hi ha qui recorda que amb Aragó encara tenim una causa comuna, el riu i l’aigua. I d’altres també hi afegeixen que existeix el tema de l’Euroregió, d’on Aragó s’ha despenjat. En aquesta línia de voluntat d’entesa hi ha qui, com el director de cine Bigas Luna, se’n van a Saragossa a donar nova vida al Plata, un dels pocs cabarets que deuen quedar de la vie canaille, a l’espanyola. Hi ha gent que diu, ara, que ja és hora de contemplar Aragó com un possible partenaire en els afers de geopolítica econòmica que interessen a Catalunya.

Que la via del corredor mediterrani acceptat finalment (de moment) per França i per Espanya no faci d’aquest territori veí una terra de ningú, un no man’s land per als catalans metropolitans. Perquè sectors, sobretot establerts a Barcelona, com el senyor alcalde d’aquesta ciutat i les seves comparses, quan pensen en Aragó, només hi veuen una autopista que travessa Las Hurdes (ai, no!, els Monegres, es corregeixen amb rialla de conill) i es pregunten: què se’ns hi ha perdut, a Aragó? Opinen.

Hi afegirem que als senyors Hereus i als seus conciutadans l’Ebre també els cau molt lluny (més que París) i que creuen que només és la ratlla on comença, segons ells, un inhòspit no man’s land que no s’acaba fins a Madrid. Ignoren, d’ignorància voluntària, que més enllà del riu la vida encara continua, que encara hi ha la Sénia; i més lluny, però enganxadeta a la Sénia, tot València. Potser per raons com aquestes els senyors Hereus de Barcelona–sempre tan atents als seus imaginats interessos de país–, per treure faves d’olla, s’inventen sense més ni més uns jocs d’hivern, que els nostres veïns, i possibles futurs còmplices en projectes de més llarg abast que aquests jocs, ja fa temps que reclamen.

Potser per raons com aquestes caldria considerar, no sé si agrair, perquè la llei ha quedat un pèl curta, però sí reconèixer al senyor Marcel·lí Iglesias, president d’Aragó i de llengua materna catalanooccidental, l’esforç que hagi pogut fer. Potser per raons com aquesta, i encara que pel mig és molt possible, com ja hem suggerit, que hi hagi les mans negres de l’Obra, caldria trobar una bona solució per als tresors de les esglésies de l’antiga part aragonesa de la diòcesi de Lleida.

Potser per raons com aquestes, la problemàtica de les ribes de l’Ebre, Mequinensa amunt i Mequinensa avall, caldria considerar-la com alguna cosa més que un possible abastament d’aigua de boca a l’àrea metropolitana de Barcelona, per si de cas. Potser per aquestes raons, aquest corredor mediterrani pactat a Saragossa (capital d’Aragó, per als més desinformats), caldria que es tinguessin en compte els interessos aragonesos en el possible corredor de la Mediterrània i en la possible Euroregió. Potser per aquesta raó caldria oferir a Bigas Luna, quan hagi endegat uns quants espectacles al Plata, i se’n vagi cansant, la direcció del futur Molino, si mai arriba a molinar, és clar.