Les eleccions catalanes seran a finals de novembre, d’aquí a tres mesos. Això, coneixent el president José Montilla, ja estava cantat des de fa temps. Però n’hi ha que s’han obcecat en intentar provocar el seu avançament per tal de beneficiar, en funció de les enquestes publicades, els interessos electorals de CiU. Destaca, en aquest sentit, la insistència de La Vanguardia -reconvertida en “La Masguardia” per obra i gràcia del seu director, José Antich- per tal d’utilitzar tota la seva suposada capacitat d’influència per incidir, endebades, sobre les decisions del president de la Generalitat.

Convocant les eleccions a finals de novembre, Montilla fixa les coordenades en què se celebraran els pròxims comicis. Ara com ara, hi ha tres incògnites determinants que encara s’han de substanciar i que, depenent de com evolucionin, tindran una incidència cabdal en la futura composició del Parlament de Catalunya:

1. La instrucció judicial del “cas Millet”. Què farà en els pròxims dies i setmanes el jutge Juli Solaz, ara que ja té a les seves mans l’informe oficial de l’Agència Tributària que assenyala els vincles directes, a través de diversos dirigents del partit convergent, entre la trama corrupta del Palau de la Música i l’estructura de CDC? Citarà a declarar el tresorer del partit, Daniel Osàcar? Ordenarà una investigació a fons dels comptes de Convergència i de les seves empreses proveïdores?

2. La vertebració de l’espai independentista “transversal” (ara, de ser de dretes se’n diu ser “transversal”). S’acabaran posant, finalment, d’acord Joan Carretero i Joan Laporta? Una única candidatura independentista “transversal” mossegaria, sens dubte, les victorioses expectatives de CiU. Posposant les eleccions a finals de novembre, el president Montilla dóna temps per tal que l’actual guirigall independentista acabi madurant i assumint que, si Laporta vol aconseguir l’escó que li doni la immunitat parlamentària, cal que pacti abans amb l’exconseller de Governació.

3. L’èxit de la vaga general del 29-S convocada pels sindicats europeus i, en el cas de l’Estat espanyol, per Comissions i UGT. La classe treballadora –sí, la classe treballadora- està patint en carn pròpia els excessos neoliberals i el desballestament de l’Estat del Benestar que comporta la vertiginosa factura que caldrà pagar per la salvació dels mercats financers, culpables d’aquesta brutal ensulsiada. Els treballadors, els aturats, els jubilats, els estudiants… estan absolutament emprenyats amb la situació econòmica que passem i només cal una guspira (la vaga general?) perquè els carrers esclatin. Massa sovint, els mitjans de comunicació de Catalunya menystenim aquesta “majoria silenciosa” que viu a les grans ciutats del país… i que també té dret a vot. Jo intueixo que estem a les portes d’una tardor socialment molt crispada i el clam irat de la classe treballadora pot exercir un paper inesperat en els comicis catalans.

José Montilla només té un objectiu estratègic declarat: que en la composició del pròxim Parlament, el PSC tingui un escó més que CiU. El president de la Generalitat és un polític tenaç i sap que per aconseguir aquesta fita, i digui el que digui “La Masguardia”, ha de deixar que passi allò que ha d’esdevenir. Per això: eleccions a finals de novembre.