Guillem Carreras
L’al·lèrgia als mitjans de comunicació a la qual el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ens té acostumats es va manifestar per primera vegada amb tota la intensitat un fatídic 3 de juliol de 2006. Aquell dia, mentre el president i el seu amic de l’ànima Álvaro Pérez, àlies El Bigotes complimentaven la comitiva del papa Joseph Ratzinger en la seua visita a València, un comboi de la Línia 1 del metro descarrilava i provocava 43 morts i 47 ferits. Aquest sinistre és recordat com l’accident de metro més mortífer succeït mai en un país europeu.

Tant l’oposició com les famílies de les víctimes, els sindicats ferroviaris i nombrosos experts tècnics que investigaren l’accident, assenyalaren la manca d’inversions, l’estat deficitari de la Línia 1 i un sistema de frenatge antiquat i deficient com les causes principals de la tragèdia. Tots ells van exigir l’assumpció de responsabilitats polítiques i penals en la figura dels màxims directius de l’empresa gestora del ferrocarril metropolità, Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), i el seu president i aleshores conseller de Transports, José Ramón García Antón.

El PP mai no ha reconegut cap mena de responsabilitat i, des d’aleshores, ha teixit una xarxa de silencis i manipulacions per mantenir aquells dies de juliol en l’oblit. Amb la majoria absoluta a les Corts, va teledirigir una comissió d’investigació que va exculpar els seus dirigents a la vegada que paradoxalment establia un seguit de recomanacions per millorar la seguretat de la Línia 1 i que no tornés a produir-se un accident semblant.

La mateixa sort va tenir el judici que es va seguir al Tribunal Superior de Justícia valencià, dirigit pel conservador López de la Rúa, que va eximir el Consell donant la culpa al mort: el conductor del comboi sinistrat, que va morir en l’accident. Mesos després, el president Camps emetria unes declaracions polèmiques en què considerava el magistrat «més que un amic».

*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.