SUBSCRIU-TE A ELTRIANGLE
23/07/2010
La crisi financera passa factura als més febles
Joan Palomés
De pobresa sempre n’hi ha hagut. El pèndol de la història, des que el temps és temps, ha basculat entre les idees, creences i filosofies que preconitzen l’igualitarisme comunitari i les que emfasitzen l’exercici individual i la ineludible ambició de l’ésser humà. Aristòtil i Diògenes. Rousseau i Locke. Marx i Adam Smith... Per uns, l’eradicació de la pobresa i una societat sense classes ni diferències; per altres, l’èxit personal i el creixement individual com a requisit pel progrés de la comunitat. Rics i pobres, doncs, és un binomi simple que, amb diverses terminologies i accepcions, ha mogut, sovint, el motor de la història. Fins i tot, la semàntica capritxosa és força aleatòria amb els termes de pobresa i riquesa. En un món infernal com l’actual, la canalla desnodrida i els famolencs africans personifiquen la devastadora pobresa, mentre que l’opulència d’Occident rescata la vergonya benestant. Un pobre a Barcelona, per exemple, es podria considerar un acomodat relatiu a Kampala, posem per cas.
Europa
Així, doncs, la definició elemental de pobresa entesa com la carència absoluta de recursos per cobrir els mínims vitals –alimentació, roba, educació , salut...– contrasta amb el concepte de pobresa vinculada amb la desigualtat i la bretxa generada en la distribució d’ingressos i de renda d’una societat. Que és, precisament, d’on procedeix la definició acceptada que estableix la pobresa en la Unió Europea: «Es considera pobra aquella llar on els ingressos nets per persona són inferiors al 60% dels ingressos mitjans del país o zona on es consideri».
La construcció de l’Europa d’avui s’ha bastit sota la coartada de l’Estat del benestar, el sistema genuiïnament europeu de garanties socials que tantes lluites ha costat. Però l’Estat providència del qual tan orgullosos ens sentím els europeus ha estat gairebé desballestat, sense escarafalls, a mesura que s’ha anat alçant davant els nostres ulls, imponent, l’altra Europa, la triomfant, la dels mercaders.
Des del Tractat de Maastricht del 1992 fins a l’estocada final del Tractat de Lisboa han passat deu anys, en el transcurs dels quals s’ha perpetrat una minuciosa estratègia de desregulació social dels mercats de treball, de liberalització econòmica i de ruptura –unilateral– del pacte social. L’apoteosi ultraliberal de la classe financera ha canviat les normes de joc amb terribles conseqüències en una Europa immersa en una crisi estructural de rumb i durada incerta i necessitada com mai de la xarxa protectora.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
De pobresa sempre n’hi ha hagut. El pèndol de la història, des que el temps és temps, ha basculat entre les idees, creences i filosofies que preconitzen l’igualitarisme comunitari i les que emfasitzen l’exercici individual i la ineludible ambició de l’ésser humà. Aristòtil i Diògenes. Rousseau i Locke. Marx i Adam Smith... Per uns, l’eradicació de la pobresa i una societat sense classes ni diferències; per altres, l’èxit personal i el creixement individual com a requisit pel progrés de la comunitat. Rics i pobres, doncs, és un binomi simple que, amb diverses terminologies i accepcions, ha mogut, sovint, el motor de la història. Fins i tot, la semàntica capritxosa és força aleatòria amb els termes de pobresa i riquesa. En un món infernal com l’actual, la canalla desnodrida i els famolencs africans personifiquen la devastadora pobresa, mentre que l’opulència d’Occident rescata la vergonya benestant. Un pobre a Barcelona, per exemple, es podria considerar un acomodat relatiu a Kampala, posem per cas.
Europa
Així, doncs, la definició elemental de pobresa entesa com la carència absoluta de recursos per cobrir els mínims vitals –alimentació, roba, educació , salut...– contrasta amb el concepte de pobresa vinculada amb la desigualtat i la bretxa generada en la distribució d’ingressos i de renda d’una societat. Que és, precisament, d’on procedeix la definició acceptada que estableix la pobresa en la Unió Europea: «Es considera pobra aquella llar on els ingressos nets per persona són inferiors al 60% dels ingressos mitjans del país o zona on es consideri».
La construcció de l’Europa d’avui s’ha bastit sota la coartada de l’Estat del benestar, el sistema genuiïnament europeu de garanties socials que tantes lluites ha costat. Però l’Estat providència del qual tan orgullosos ens sentím els europeus ha estat gairebé desballestat, sense escarafalls, a mesura que s’ha anat alçant davant els nostres ulls, imponent, l’altra Europa, la triomfant, la dels mercaders.
Des del Tractat de Maastricht del 1992 fins a l’estocada final del Tractat de Lisboa han passat deu anys, en el transcurs dels quals s’ha perpetrat una minuciosa estratègia de desregulació social dels mercats de treball, de liberalització econòmica i de ruptura –unilateral– del pacte social. L’apoteosi ultraliberal de la classe financera ha canviat les normes de joc amb terribles conseqüències en una Europa immersa en una crisi estructural de rumb i durada incerta i necessitada com mai de la xarxa protectora.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
