El personatge
Descobreix Francisco Polo, fundador d'Actuable.es, a aquesta entrevista amb internautes
NOTÍCIA COMPLETA
18/07/2010
El petit gran president
José Montilla és un polític discret, però tremendament fiable i eficaç. Durant quasi quatre anys ha estat el president de la Generalitat més humil i més treballador que hem tingut. I encara que sigui aviat per fer balanç de la seva obra de govern, crec que la seva personalitat s’anirà engrandint a mesura que anem tenint perspectiva d’aquesta legislatura que és a punt d’acabar.
Que un andalús fill de l’emigració arribi a la presidència de la Generalitat diu molt (i bé) de la maduresa de la societat catalana. Però, abans que res, és el mèrit colossal d’aquest polític d’esquerres, forjat en el sindicalisme i en l’antifranquisme combatent a Cornellà de Llobregat.
La “intelligentsia” catalana, tan noucentista i que se l’agafa amb paper de fumar, ha menystingut i menyspreat, en general, la figura de José Montilla, a qui considera, en el fons, un pobre immigrant del Baix Llobregat, inculte i gens glamurós. El veuen com un parèntesi exòtic entre Pasqual Maragall i Artur Mas, tots dos de nissaga burgesa de la part alta de Barcelona, com Jordi Pujol, que sembla ser la “pedrera” obligada d’on han de sortir els presidents de la Generalitat. (Quina llei ho estableix?).
Atenció, però, amb José Montilla. Diguin el que diguin les enquestes de “La Vanguardia”, ni està amortitzat ni està vençut. Sorgit de la base treballadora d’aquest país, Montilla és una persona acostumada a superar tota mena de dificultats i contratemps. Si ha arribat on ha arribat no és per xamba: és perquè val i en sap.
Amb una dignitat i una fermesa que li confereixen dimensió històrica, ha defensat heroicament el Nou Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Ha encapçalat la manifestació del 10-J, bo i sabent que seria objecte de cridòries i provocacions per part d’alguns arrauxats. Ha estat capaç de forjar i mantenir la unitat de les forces parlamentàries catalanes per tal de fer front comú contra la sentència del Tribunal Constitucional.
Montilla no és un “showman” de la política ni un líder mediàtic. No improvisa. Ell té l’hàbit d’escoltar tothom i prendre les decisions després de reflexionar-hi profundament. Sap que Catalunya és una societat molt plural i adopta les iniciatives de govern suaument, sense trepitjar ulls de poll.
N’hi ha que volen donar Montilla per mort abans de la batalla. S’equivoquen. Un polític que ha estat capaç de liderar amb mà ferma un govern tripartit de coalició -ja de per si molt complicat-, en un context econòmic i laboral totalment advers, havent d’afrontar una duríssima barrabassada institucional, com és la sentència del Tribunal Constitucional, sense el suport de la “intelligentsia” catalana… i que, malgrat totes aquestes maltempsades, ha mantingut l’estabilitat social, l’estabilitat parlamentària, el prestigi del seu lideratge i la capacitat d’iniciativa política mereix, d’entrada, el reconeixement de tothom.
Darrera la seva figura de “gris funcionari socialista”, José Montilla se’ns ha revelat com un enorme polític. Aquest “petit president” de la Generalitat és un “gran president” de la Generalitat. Qui l'enterra, s'equivoca…
Que un andalús fill de l’emigració arribi a la presidència de la Generalitat diu molt (i bé) de la maduresa de la societat catalana. Però, abans que res, és el mèrit colossal d’aquest polític d’esquerres, forjat en el sindicalisme i en l’antifranquisme combatent a Cornellà de Llobregat.
La “intelligentsia” catalana, tan noucentista i que se l’agafa amb paper de fumar, ha menystingut i menyspreat, en general, la figura de José Montilla, a qui considera, en el fons, un pobre immigrant del Baix Llobregat, inculte i gens glamurós. El veuen com un parèntesi exòtic entre Pasqual Maragall i Artur Mas, tots dos de nissaga burgesa de la part alta de Barcelona, com Jordi Pujol, que sembla ser la “pedrera” obligada d’on han de sortir els presidents de la Generalitat. (Quina llei ho estableix?).
Atenció, però, amb José Montilla. Diguin el que diguin les enquestes de “La Vanguardia”, ni està amortitzat ni està vençut. Sorgit de la base treballadora d’aquest país, Montilla és una persona acostumada a superar tota mena de dificultats i contratemps. Si ha arribat on ha arribat no és per xamba: és perquè val i en sap.
Amb una dignitat i una fermesa que li confereixen dimensió històrica, ha defensat heroicament el Nou Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Ha encapçalat la manifestació del 10-J, bo i sabent que seria objecte de cridòries i provocacions per part d’alguns arrauxats. Ha estat capaç de forjar i mantenir la unitat de les forces parlamentàries catalanes per tal de fer front comú contra la sentència del Tribunal Constitucional.
Montilla no és un “showman” de la política ni un líder mediàtic. No improvisa. Ell té l’hàbit d’escoltar tothom i prendre les decisions després de reflexionar-hi profundament. Sap que Catalunya és una societat molt plural i adopta les iniciatives de govern suaument, sense trepitjar ulls de poll.
N’hi ha que volen donar Montilla per mort abans de la batalla. S’equivoquen. Un polític que ha estat capaç de liderar amb mà ferma un govern tripartit de coalició -ja de per si molt complicat-, en un context econòmic i laboral totalment advers, havent d’afrontar una duríssima barrabassada institucional, com és la sentència del Tribunal Constitucional, sense el suport de la “intelligentsia” catalana… i que, malgrat totes aquestes maltempsades, ha mantingut l’estabilitat social, l’estabilitat parlamentària, el prestigi del seu lideratge i la capacitat d’iniciativa política mereix, d’entrada, el reconeixement de tothom.
Darrera la seva figura de “gris funcionari socialista”, José Montilla se’ns ha revelat com un enorme polític. Aquest “petit president” de la Generalitat és un “gran president” de la Generalitat. Qui l'enterra, s'equivoca…
(7 en total)
Lo mes gros que ens pot pasar a nals catalans, es lo de sempre. Que ens barellem en lloc de tractar de posar-nos d'acord.
En aquest moments de gran fervor catalanista, lo esencial per pogué consegui el nostre anhel de un independentisme rahonable i censa la bestiese, de provocà un nou 6 d'Octubre. Si perquè un tal error es lo que les dretes extremistes, el P.P.junt amb tots els seus noastàlgics seguidors reaccionaris. Esperan i desitgen de que això es materialitzi.
Totes les esquerres de Catalunya, han de tenir el coratge de demostrar que si volen i estimen el poble i el païs. Poseu de part les inutils baralles i fem pinya à l'entorn dàquest home que te las cartes en regla. per consegui de Madrid tot quant nosaltres volem i ens mereixem.
Altrement amb les candidatures d'en Mas i en Laporta.Catalunya ees pot implantà una espezie di Berlusconisme à la catalana que inclos l'Europa ens voltaria l'esquena. Jo crec que el President Montilla ens dignifica molt a tots. Ell es una persona que no te fantasmes d'amagar à nal armari. Com tants que es povonegen de un Catalanisme i... ja u veiem cada dia tenim de vergonyar-nos, davant del Tv.
És que no podem tenir a Cat una premsa independent dels partits? Fas pena, Jaume.
I t'ho diu algú qui va votar Montilla.
ICV és l'unic partit nacional i d'esquerres de debò. Montilla és un incompetent.
Sento discrepar de l'anàlisi d'en Reixach.
Estarem d'acord que Montilla és una persona seriosa i treballadora, però té un problema per esdevenir l'estadista que Catalunya necessita.
La seva fermesa es juga en una ambigüitat no calculada sinó segurament forçosa entre el seu càrrec i el PSOE.
Per assolir l'autèntic nivell d'estadista li falta encara plantar-se amb la força del seu partit, el PSC, davant el govern del PSOE, siguin quines siguin les seves conseqüències.
No sé si la solució és la independència però estic francament cansat d'Espanya i de veure com immòbil sempre està en el mateix lloc enfront de Catalunya.
Crec que, hauria de ser capaç d'emular Macià i fer una proclamació d'independència i, a partir d'aquí, amb el suport dels altres partits catalans (que l'hauria de tenir) negociar la separació o la confederació. No podem perdre més temps.
En Montilla em recorda l'Aznar en l'aspecte de que ni la seva dona sap el que pensa. Be, és un tret necessari per a ser un bon polític, ésser senyor dels teus silencis, però no suficient. En Montilla és un gestor bo, però m'agradaria saber què seria capaç de fer com a gestor si no tingués el poder del càrreg i del partit. A la vida civil, ha fet quelcom de mèrit: director d'empresa, professional d'abogacia, enginyeria, etc? Així sóc jo, també, com en Pizarro, un gran empresari. En Montilla es dignificaria si deixés de entabanar als catalans de sempre i sobre tot els nouvinguts dient-los què els costa ésser tractas com a espanyols a Catalunya.
Com que no es pot comentar l'article: som esquizofrènics?, ho faig aquí. Gairebé d'acord amb tot però hi ha una frase en que tu, Jaume, fas trampa. Dius: "Tenim dret a decidir: ho fem lliurement cada cop que exercim el nostre dret a vot". Sí que ho fem però condicionats per llistes tancades i programes tancats. L'independentisme, per altra banda, acull a gent que es posiciona diferent quan es tracta de votar partits així que, si no es fa la pregunta separadament de les eleccions, l'independència és una utopia. Quina sortida tenim els que defensem aquesta opció?
Humil. cobrant 170.000 euros l'any?
Últimes notícies de la secció Opinió
