Pep Martí
Com diu el nostre entrevistat, en aquest país l'alta cultura la fan franctiradors. Com Fèlix Villagrasa (Barcelona, 1964), doctor en Història per la Universitat de Barcelona amb la tesi que ara surt publicada, sobre la figura de Francesc Xavier Llorens i Barba, personatge cabdal de la cultura catalana del XIX. Villagrasa ha historiat la recuperació de la UB i el paper que en ella va tenir tot una generació de pensadors. Sense pretensions i anticretí, Fèlix Villagrasa és un investigador solvent que explica un capítol fins ara poc historiat del passat català.

Com és que vas triar Llorens i Barba com a objecte del teu estudi?
Després de deu anys fent de professor en una acadèmia de Barcelona, un arriba a aquell punt en què comença a cansar-se de repetir cada curs les mateixes coses, d'esser especialista en uns temaris concrets que no sempre
signifiquen conèixer bé la història, i vaig decidir tornar a la Universitat per ampliar i aprofundir en els meus estudis. Vaig tenir la sort que el professor Jordi Casassas impartia alguns cursos de doctorat, i com que tenia d'ell un molt bon record dels meus anys de llicenciatura, m'hi vaig matricular. Estudiant la Renaixença i el catalanisme polític del segle XIX em vaig topar amb Llorens, un personatge un xic enigmàtic, molt citat i molt poc conegut. Vaig pensar que seria un molt bon objecte d'estudi, malgrat l'escassíssim rastre que va deixar.

Quins són els aspectes més destacables del seu pensament?
El pensament de Llorens, com el de qualsevol filòsof, és una amalgama d'idees de pensadors anteriors. En aquest sentit va eixamplar l'adopció del pensament escocès iniciada pel seu mestre Martí d'Eixalà, el que es coneix com la filosofia del sentit comú. Va defensar el racionalisme cientifista, que marcava en el segle XIX el signe dels temps. També va incorporar a les seves classes alguns aspectes del pensament de Herder, qui definia la nació,
entre altres coses, per l'existència d'una llengua pròpia. I, per últim, divulgà aspectes de la filosofia de Kant, cosa que el va enfrontar als seus companys de claustre com Milà i Fontanals.

Com valora la filosofia catalana del segle XIX, després d'aquest treball?
No podem pretendre que la filosofia acadèmica catalana del XIX arribés als envejables nivells de l'alemanya, de la francesa o de la britànica. Cal recordar que la recuperació de la Universitat de Barcelona no es va produir fins el 1837. Cervera no s'havia destacat pas per les seves llums. Una universitat sempre es desenvolupa millor dins, o a la vora, d'una ciutat potent, amb una societat activa econòmicament i política. Tanmateix, en pocs anys, i sobretot arran del mestratge de Llorens, la Facultat de Filosofia barcelonina estava en situació de competir amb el krausisme madrileny (Sanz del Río) i de preparar polítics que vetllessin pels interessos de l'oligarquia industrial catalana.

Ha obtingut algun suport institucional per publicar aquest treball?
No. Més encara: com que els primers editors (de Vilafranca del Penedès) no van aconseguir cap ajut en l'any i mig llarg que van tenir el meu manuscrit, finalment vaig optar per pagar jo mateix l'edició (a Barcelona, que sortia
més barat). He fet una tirada molt curta i faig jo mateix la distribució. Vull que el llibre estigui en unes quantes biblioteques, públiques i privades, i recuperar una part dels diners invertits. Crisi? Poc interès de les administracions, que en canvi no miren prim amb altres despeses? No ho sé. No em queixo. No els necessito. Tenim una alta cultura feta per franctiradors, mentre altres productes de dubtosa qualitat s'emporten les
subvencions. Qui no té padrins...